Déu habita en el cervell

Diumenge passat, rellegia un article en què Javier Sampedro recordava el lema “Probablement, Déu no existeix”, enganxat fa tres anys als autobusos de Londres. Aquell lema fou promogut, entre d’altres, pel biòleg Richard Dawkins (professor de la Universitat d’Òxford). Dawkins és, possiblement, l’autor de divulgació més popular dels darrers temps, però el seu gran èxit editorial no fou un llibre de ciència sinó un de religió, El miratge de Déu, publicat en 2006 i traduït a trenta-un idiomes. En els anys vuitanta, Dawkins havia aplicat les idees de la selecció natural darwiniana a la propagació dels models culturals. Segons el biòleg, les idees serien mems (en comptes de gens) que es replicarien de boca en boca i competirien entre si per l’èxit reproductiu. Les idees religioses, que per definició no han de demostrar-se, serien mems d’alta propagació.

«Pensament i comportament religiosos poden considerar-se atributs naturals humans, com la música, els sistemes polítics, les relacions familiars o les coalicions ètniques», diu Pascal Boyer, autor de dos treballs de referència sobre l’evolució cognitiva de la religió, publicats en Nature i Annual Review of Anthropology. El filòsof Daniel Dennett sosté, per la seua banda, que els cervells animals han evolucionat en tres fases: el comportament de les criatures darwinianes està determinat genèticament; les criatures skinnerianes (pel psicòleg conductista B. F. Skinner) disposen d’una gama ampla de comportaments, però despleguen un o altre a l’atzar; finalment, els humans esdevenen criatures popperianes (pel filòsof de la ciència Karl Popper), que fan les mateixes coses que les skinnerianes, però dins del seu cap, com sèries de simulacions mentals.

John Holland, professor de la Universitat de Michigan, assegura, partint d’algoritmes genètics, que «la vertadera essència d’un avantatge competitiu (ara als escacs, ara a l’activitat econòmica) és el descobriment i l’execució de jugades en un escenari fictici». Entre les principals jugades que hem de simular els humans, des de l’edat més tendra, tenim les situacions socials fictícies. «Tots els xiquets i xiquetes entaulen relacions socials importants i duradores amb personatges de ficció, amics imaginaris, familiars desapareguts, herois invisibles, promesos figurats... », diu Boyer. De fet, la pràctica constant amb aqueix tipus d’actants no físics explica en part l’extraordinària destresa social de la nostra espècie, molt superior a la dels altres primats. I des d’aquesta evidència, el científic sols veu un petit pas cap a altres agents no físics, com ara esperits, deus i dimonis, “intangibles però implicats socialment”.

Pràcticament totes les cerimònies religioses, que semblen variar molt d'unes cultures a altres, pertanyen a una classe de “comportaments rituals” constants en l’espècie humana. Els ritus es basen sempre en alguna seqüència d’actes arbitrària, obligatòria, executada en un orde rígid, deslligada d’un objectiu pràctic obvi i repetida moltes vegades. Aquests dies, tenim l’exemple de les nombroses processons de Setmana Santa. Els ritus també impliquen sovint l’ús de números, colors cridaners i símbols de puresa, orde o simetria. Novament, aquests comportaments rituals són freqüents en el desenvolupament infantil: un nen, posem per cas, s’imposa de caminar per la vorera trepitjant les baladoses roges, o pujar el primer esglaó del portal de sa casa abans que es tanque la porta. Els xiquets solen associar aquests rituals a unes vagues nocions de purificació i protecció del perill. Quan aquests ritus es passen de voltes, esdevenen trastorns obsessius compulsius.

«Sabem que el cervell humà compta amb xarxes de seguretat o precaució dedicades a prevenir perills com la predació», diu Boyer. «Les assercions religioses sobre la puresa, la brutícia i el perill ocult de dimonis a l’aguait estimulen aqueixes mateixes xarxes, i fan intuïtivament atractives les precaucions rituals.» La crítica científica de la religió s’ha centrat fins ara en arguments racionals. L’astrofísic Carl Sagan va escriure: «¿Com és que gairebé cap religió no mira la ciència i conclou: “¡Açò és millor! L’univers és molt més gran del que van dir els profetes, més subtil i elegant?”» Steven Weinberg, físic teòric i premi Nobel, afirma: «Hi ha qui té un concepte tan vast de Déu que no hi ha manera d’evitar que l’acabe trobant en qualsevol part. Si dius que Déu és energia, el podràs trobar en una pila de carbó.» Dawkins també desenvolupa en El miratge de Déu una refutació racional de la teologia natural.

Aquest corrent teològic, que seduí durant les respectives joventuts Darwin i el mateix Dawkins, dedueix l’existència de Déu a partir de la complexitat de les seues criatures, i continua sent el gran argument a favor de l’existència d’un dissenyador intel·ligent, defensada pel creacionisme nord-americà. Com un dissenyador intel·ligent, rebat Dawkins, ha de ser encara més complex que les criatures a les quals pretén donar explicació, no els en dóna cap. Es tracta, ja es veu, d’un argument més aviat abstracte. L’escola evolucionista a la qual pertany Pascal Boyer ha presentat, en canvi, evidències que el pensament religiós és la “línia de menor resistència” del nostre sistema cognitiu. «La incredulitat sol ser resultat d’un esforç racional deliberat contra les nostres predisposicions naturals —conclou Pascal en Nature—, ideologia que no és precisament fàcil de propagar.» Per a constatar questa darrera afirmació, només cal fer un tomb pels carrers de Xàtiva, plens d’encaputxats i escenes sadomasoquistes des de diumenge passat.