Els ateus i els nazis

Només iniciar la seua visita al Regne Unit, durant la recepció conjunta amb la reina Isabel II a les autoritats polítiques i religioses britàniques, el papa Benet XVI pronuncià un discurs en què comparava els ateus amb els nazis. Amb aquesta desafortunada comparació, feta una hora després que el seu avió aterrés a Edimburg, Ratzinger tractava d’encoratjar els seus fidels, perquè planten cara a les forces del laïcisme. El Papa s’endinsà, però, en un territori minat, amb la seua referència al nazisme i la Segona Guerra Mundial. Fent l’ullet al passat gloriós dels britànics, recordà tant la victòria sobre «una tirania nazi que desitjava eradicar Déu de la societat» com els religiosos «que s’oposaren als nazis i ho pagaren amb la seua vida». La seua intenció de combatre la invisibilitat de la religió prengué un rumb estrany, però, quan establí el paral·lelisme entre nazisme i ateisme: «En reflexionar sobre les lliçons de l’extremisme ateu del segle XX, no oblidem que l’exclusió de Déu, la religió i la virtut, a la vida pública, menen cap a una visió truncada de l’home i de la societat». La invisibilitat de la religió a la vida pública britànica causa perplexitat al Vaticà, que en responsabilitza una suposada minoria per la seua perversa influència. A Glasgow, davant desenes de milers de persones que l'escoltaven, el papa va dir: «L’evangelització de la cultura és encara més important ara, quan una dictadura del relativisme amenaça d’enfosquir la veritat immutable sobre la naturalesa de l’home i el seu destí.» L’atac directe contra els sectors laics de la societat britànica no quedà sense resposta, como era previsible. Richard Dawkins, posem per cas, féu unes declaracions molt contundents. Les paraules del catedràtic d’Oxford em recorden l’article sobre Einstein que em féu arribar un lector del blog. Einstein, al contrari que Sigmund Freud, Bertrand Russell o George Bernard Shaw, no volia denigrar els creients en Déu. De fet, tendia a ser més crític amb els detractors de la fe, que li semblaven mancats d’humilitat o de sensació de sorpresa. «Els ateus fanàtics —escriví en una carta— són com esclaus que continuen sentint el pes de les cadenes de què s’han lliurat després d’una dura lluita. Són criatures que, amb la seua rancúnia contra la religió tradicional, l’“opi de les masses”, no senten la música de les esferes», va dir. Ignorem si hauria mantingut les seues opinions després d’escoltar els paral·lelismes establerts per Joseph Alois Ratzinger.