Aquesta setmana, un article del periòdic nord-americà The Wall Street Journal repassava la situació crítica en què es troba la venda d’habitatges al conjunt del país i destacava els avatars protagonitzats per la Torre Lugano de Benidorm. El prestigiós diari veia als problemes que pateix aquest edifici un exemple de la crisi que travessa el nostre sector immobiliari. El gratacel és un enorme focus de problemes a causa dels defectes de construcció: filtracions, absència d’aïllaments, portes de cartró premsat... Els inquilins ja han gastat 600.000 euros en reparacions. L’immoble, de 148 m, 48 nivells i 204 habitatges, acumula tal quantitat de fallades que la comunitat de propietaris ha presentat una demanda contra les empreses promotora i constructora, i contra els tècnics responsables del projecte i la seua execució. Reclama 28,2 milions d’euros, diferència entre les qualitats reflectides a la memòria i les realment construïdes.
Per a The Wall Street Journal, la torre Lugano simbolitza el final dels nostres somnis de glòria i el despertar a la dura realitat econòmica. A mi, pel contrari, el gratacel em recorda fets més pròxims, que el periodista nord-americà no deu conèixer (perquè possiblement mai no haurà estat a casa nostra). Em referisc a la mala qualitat de l’obra realitzada durant l’època del gran boom urbanístic. En un treball publicat a Levante-EMV, titulat Xàtiva: renovació urbana i conservació del patrimoni, ja explicava els substanciosos beneficis que generaven la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges. Una part del negoci radicava, però, a l’elecció dels materials i la subcontractació dels treballs d’execució.
Primerament estava la ganga dels materials. Ja saben: el constructor arribava a un distribuïdor de taulellets i terratzos, i llançava aquesta advertència: «Si em cobres el metre quadrat de paviment a nou euros, me’n vaig a altre magatzem que me’l deixa a cinc, o a quatre.» I clar, molts distribuïdors es veien obligats a prescindir de la ceràmica de Castelló i a importar peces Made in China. Després tenim el conegut truquet, als treballs d’execució de l’obra, de subcontractar la subcontractació de la subcontractació, i així successivament. I clar, els treballs de cada empresa subcontractista s’obtenien a preus cada vegada més baixos. «Com s’aconseguia això?», es preguntaran. Hi ha molts sistemes: contractar, a canvi de salaris ínfims, mà d’obra estrangera amb escassa qualificació, adjudicar els treballs a preu fet...
A l’hora d’enrajolar, posem per cas, el manobre ficava un bolic de material al centre del taulell i au, cacau. El procediment per a pavimentar era distint: s’escampava sobre el forjat arena de mala qualitat i un polsim de ciment, es ruixava tot amb la mànega, a corre-cuita, i s’hi anaven distribuint les peces de ceràmica com els naips d’una baralla sobre el tapet. També podríem dedicar un extens paràgraf als altres capítols de l’obra: fontaneria, fusteria, electricitat, pintura. Quasi tots els professionals d’aquests oficis es veien obligats a acceptar preus a la baixa; cobraven poc i tard (és molt conegut, per exemple, el cas d’uns llanterners que quedaren pillats per la suspensió de pagaments del grup Llanera).
Moltes empreses promotores i constructores —algunes d’elles, ja es veu, ben famoses— han fet servir aquestes pràctiques. I quin és el resultat? Filtracions d’aigua en molts xalets unifamiliars del PAI La Bola, habitatges de quatre o cinc anys d’antiguitat amb els paviments alçats (al carrer la Reina, sense anar massa lluny), taulells de cuines i banys que cauen o s’esmicolen en voler foradar-los per a penjar uns armariets o una post... Tothom n’haurà sentit parlar. Jo puc contar-los la meua experiència: a ma casa i a casa de les quatre o cinc famílies amb les quals compartisc promoció de vivendes, s’han alçat els paviments de tots els forjats (ma casa en té quatre). I no pensen vostès que els damnificats són quatre gats. Quanta raó tenia Carles Ros, notari valencià del segle XVIII: «Ni casa feta de fang, ni vinya en un barranc.»
Per a The Wall Street Journal, la torre Lugano simbolitza el final dels nostres somnis de glòria i el despertar a la dura realitat econòmica. A mi, pel contrari, el gratacel em recorda fets més pròxims, que el periodista nord-americà no deu conèixer (perquè possiblement mai no haurà estat a casa nostra). Em referisc a la mala qualitat de l’obra realitzada durant l’època del gran boom urbanístic. En un treball publicat a Levante-EMV, titulat Xàtiva: renovació urbana i conservació del patrimoni, ja explicava els substanciosos beneficis que generaven la gestió del sòl, la seua urbanització i la promoció d’habitatges. Una part del negoci radicava, però, a l’elecció dels materials i la subcontractació dels treballs d’execució.
Primerament estava la ganga dels materials. Ja saben: el constructor arribava a un distribuïdor de taulellets i terratzos, i llançava aquesta advertència: «Si em cobres el metre quadrat de paviment a nou euros, me’n vaig a altre magatzem que me’l deixa a cinc, o a quatre.» I clar, molts distribuïdors es veien obligats a prescindir de la ceràmica de Castelló i a importar peces Made in China. Després tenim el conegut truquet, als treballs d’execució de l’obra, de subcontractar la subcontractació de la subcontractació, i així successivament. I clar, els treballs de cada empresa subcontractista s’obtenien a preus cada vegada més baixos. «Com s’aconseguia això?», es preguntaran. Hi ha molts sistemes: contractar, a canvi de salaris ínfims, mà d’obra estrangera amb escassa qualificació, adjudicar els treballs a preu fet...
A l’hora d’enrajolar, posem per cas, el manobre ficava un bolic de material al centre del taulell i au, cacau. El procediment per a pavimentar era distint: s’escampava sobre el forjat arena de mala qualitat i un polsim de ciment, es ruixava tot amb la mànega, a corre-cuita, i s’hi anaven distribuint les peces de ceràmica com els naips d’una baralla sobre el tapet. També podríem dedicar un extens paràgraf als altres capítols de l’obra: fontaneria, fusteria, electricitat, pintura. Quasi tots els professionals d’aquests oficis es veien obligats a acceptar preus a la baixa; cobraven poc i tard (és molt conegut, per exemple, el cas d’uns llanterners que quedaren pillats per la suspensió de pagaments del grup Llanera).
Moltes empreses promotores i constructores —algunes d’elles, ja es veu, ben famoses— han fet servir aquestes pràctiques. I quin és el resultat? Filtracions d’aigua en molts xalets unifamiliars del PAI La Bola, habitatges de quatre o cinc anys d’antiguitat amb els paviments alçats (al carrer la Reina, sense anar massa lluny), taulells de cuines i banys que cauen o s’esmicolen en voler foradar-los per a penjar uns armariets o una post... Tothom n’haurà sentit parlar. Jo puc contar-los la meua experiència: a ma casa i a casa de les quatre o cinc famílies amb les quals compartisc promoció de vivendes, s’han alçat els paviments de tots els forjats (ma casa en té quatre). I no pensen vostès que els damnificats són quatre gats. Quanta raó tenia Carles Ros, notari valencià del segle XVIII: «Ni casa feta de fang, ni vinya en un barranc.»
(publicat a Levante-EMV, el 18/09/2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada