dilluns, 27 de setembre de 2010

Entre l’espasa i la paret

En bona mesura, la classe obrera industrial ha desaparegut. Ho ha fet per diversos motius: principalment perquè l’economia dels països més rics descansa avui sobre el sector terciari i les finances, i perquè les poques indústries tradicionals que sobreviuen —les automobilístiques, posem per cas— han modificat el seu funcionament (moltes de les seues unitats productives estan subcontractades en centres de treball separats de la matriu). Els assalariats estan, en conseqüència, més dividits que mai, classificats en diferents localitzacions, llocs de treball, categories laborals, modalitats contractuals i remuneracions. S’han perdut, per tant, la unitat i la consciència de classe. A hores d’ara, les capes més privilegiades dels assalariats han esdevingut affluent workers i es consideren operadors, en comptes d’obrers. S’ha substituït el concepte de classe obrera pel de classe mitjana. Els veritables pàries són ara els treballadors precaris, els aturats i els immigrants.

En aquest context, els sindicats han esdevingut, a poc a poc, aparells burocràtics al servei dels sectors capdavanters dels esmentats affluent workers (en què solen proliferar, per cert, les organitzacions gremials): administracions públiques, empreses de distribució, mitjans de transport, fàbriques d’automòbils... Segons les enquestes oficials, només un 25% dels assalariats està sindicat al conjunt de l’Estat espanyol. D’altra banda, les centrals de classe evolucionen, des de fa temps, cap a un model assistencial amb dues funcions primordials: la negociació dels convenis i la prestació de serveis als afiliats. (La promoció d’un model social i econòmic alternatiu, i la consciència de classe han quedat relegats en un segon pla.) I clar, només amb la quota dels afiliats no és pot sostenir un aparell assistencial; per a mantenir els nombrosos delegats i funcionaris sindicals, calen subvencions públiques i acords amb la patronal. En resum: el sindicalisme, pilar fonamental de les relacions laborals, corre el risc de patir un descrèdit irreparable, a causa de la seua burocratització.

Durant els darrers anys, les grans centrals havien acceptat aquest status quo. Però ara es troben entre l’espasa i la paret. La crisi ha llançat a l’atur dos milions i mig de treballadors, i el govern s’ha vist obligat a retallar els drets laborals i les cobertures socials dels assalariats. Si els sindicats no feren servir ja l’arma per excel·lència, la vaga, el seu descrèdit assoliria cotes altíssimes. Però al mateix temps, la vaga general pot accelerar la crisi del govern socialista i propiciar, més si cal, la imminent arribada d’un govern de dretes. Terrible dilema per als sindicats i l’esquerra en general —a la qual sovinteja la doble militància política i sindical. L’escassa consciència de classe, la divisió i l’individualisme juguen en contra de la convocatòria de vaga. Cal recordar, per exemple, com ha calat entre els assalariats la idea que els funcionaris són uns privilegiats. (La tisorada al sou dels servidors públics, decretada fa pocs mesos pel govern socialista, fou aplaudida per molta gent.) Això no obstant, es demana als funcionaris que secunden la vaga per un únic motiu: la solidaritat amb els treballadors perjudicats per la reforma laboral.

Estic convençut que això no va a funcionar, almenys al País Valencià. En realitat, qui es mereixeria una vaga general, a casa nostra, és el govern de Francisco Camps, responsable de les taxes d’atur més elevades de tota la península. La Conselleria d’Educació, posem per cas, podria estalviar-se la bonica xifra de quatre milions d’euros, si els ensenyants públics seguiren massivament la vaga contra Zapatero. Algun periòdic ha donat les dades concretes: a cada professor vaguista se li descomptarien del sou, per terme mitjà, cent cinquanta euros. A les grans empreses amb excés d’estoc també els surt més a compte una vaga que una suspensió temporal de l’activitat productiva. «La vaga del dia 29 provoca una estranya sensació», diu Toni Cucarella. «La majoria dels qui la faran, la faran sense ganes; i els qui no la faran és perquè no els en queden, de ganes. Hi ha motius per a plantar la canya i alçar la veu. Però hi ha en l’ambient una mena de desmoralització general», conclou.