dissabte, 4 de setembre de 2010

Enyor de l’horta i la fira del bestiar

Sovint, determinades activitats tradicionals s’esvaeixen o experimenten canvis dràstics perquè desapareix el món en què recolzaven. Això sí, aquesta extinció no sol obeir únicament a causes diguem-ne naturals; el factor humà també hi juga un paper molt important. Prenguem en consideració el cas de l’agricultura tradicional, que pràcticament ha desaparegut de l’horta de Xàtiva a causa de factors típicament humans: progressiva urbanització de les terres cultivables, crisi del cooperativisme agrari local —provocada per una gestió irregular—, dificultat d’accés —per manca de crèdit— als recursos que farien més rendibles les petites parcel·les (hivernacles, mecanització, nous sistemes d’irrigació)... Coses del progrés!

L’escassetat d’aigua, que obliga a estalviar-ne tanta com siga possible, és altra dificultat que afecta l’evolució del sector agrícola. Ara mateix, a la rodalia de la ciutat, hom està substituint els procediments tradicionals de reg pel modern sistema de degoteig. I clar, vostès pensaran que el clima i la desertificació en són els únics responsables. S’equivoquen. La irrigació per degoteig és inseparable de la proliferació de tarongers. Durant les últimes dècades, la propietat de l’horta, de Xàtiva i d’altres poblacions veïnes, ha experimentat un gradual procés de concentració en poques mans. El fenomen no és exclusiu de la nostra comarca. En molts indrets, els diners procedents de l’especulació immobiliària i d’altres activitats altament lucratives s’han invertit en la compra de terreny agrícola i la plantació intensiva de taronger. (Fins i tot s’han terraplenat moltes elevacions i alguns tossals per tal d’augmentar la superfície cultivable.)

El procés s’ha completat amb la generalització del sistema d’irrigació per degoteig i el control de les sèquies. Hi ha, però, certes activitats agrícoles, com el conreu de l’all, que s’extingiran en desaparèixer l’últim bancal regat a manta. I això està a punt de succeir. Conclusió: els tarongerars i el latifundi, nodrits de vegades pels diners negres, han envaït moltes contrades del país i han eliminat molts llocs de treball; de fet, a Xàtiva està a punt de finir l’ofici de llaurador. De moment, només els allers —els “últims de Filipines”, si se’m permet l’expressió— resisteixen a la rodalia del Cànyoles i l’ermita del Puig, concretament a les sèquies de Meses i Benifurt —bé que en aquest segon cas, per poc de temps.

Altre món que s’ensorra ràpidament és el dels animals de peüngla (cavalls, matxos i rucs ja no tenen utilitat com a bèsties de càrrega o animals de tir). El declivi de les fires de bestiar és, per tant, generalitzat. Però també ací ha intervingut, accelerant el procés, el factor humà. Les autoritats locals, posem per cas, han donat el colp de gràcia a la secular fira del bestiar xativina (Feria del Caballo de la Feria de Xàtiva, com l’ha batejat ara algun edil del PP, coent a matar). Aquest esdeveniment, monopolitzat enguany pels propietaris de clubs eqüestres i haques fines, ha marginat (físicament i simbòlica) els tractants de tota la vida. És més: ha donat preeminència a les exhibicions de munta i doma, i s’ha deslligat de la competició de tir i arrossegament.

Finalment, com que s’ha impedit, amb l’excusa del control sanitari —imprescindible, per altra banda—, que els criadors de la Ribera (de Guadassuar, Algemesí, Alzira, Alberic...) muntaren llurs envelats, s’han esfumat aqueixes escenes tantes vegades retratades per Antoni Marzal: els tendals de lona, els carros, les paelles gegantines cuites enmig del campament... La nova guingueta ha aüixat també els gitanos i els balls i cants flamencs (aires andalusins que sempre havien tingut presència a casa nostra; Pep Gimeno Botifarra els inclou al seu repertori). En definitiva, el món rural que coneixíem està a punt de passar a la història. Als pobles de la rodalia, solen dir que Xàtiva és una ciutat de senyorets. És possible que l’afirmació tinga cert fonament, almenys pel que fa als nostres governants i un sector del seu electorat.

(publicat a Levante-EMV, el 04/09/2010)