dissabte, 25 de setembre de 2010

Dilemes

La crisi econòmica ha llançat dos milions i mig de treballadors a l’atur. No els ha llançat el govern; ho ha fet la fallida d’un model productiu impropi d’un país desenvolupat (model basat en dos pilars, el rajol i el crèdit incontrolat al consum, que ningú —ni sindicats, ni patronal, ni governs successius— no s’havia esforçat a canviar). Mentre el govern del PSOE assegurava les cobertures socials, els sindicats de classe, burocratitzats i amb escassa afiliació entre nombroses capes d’aturats i assalariats, acotaven el cap. Quan aqueix poder global de què parla David Rothkopf a l’obra El club de los elegidos (concentrat sobretot en mans d’un nombre reduït de persones d’Estats Units i Europa) ha obligat el govern socialista a fer un gir de cent vuitanta graus a les seues polítiques econòmiques, fiscals i socials, els sindicats s’han topat amb un dilema maleït: ens fem l’harakiri o li fem el llit a la dreta? Quan, de menut, jo havia comès alguna malifeta, mon pare em plantejava les coses de manera molt semblant; em dirigia aquesta pregunta retòrica: «Tria! Què t’estimes més, una punyada a l’ull o una potada al turmell?»

6 comentaris:

Cucarella ha dit...

Xe, Ximo, pareix mentira que sigues de Xàtiva...

Aclariments sobre el mot "potada". Els éssers humans no tenen potes, per tant no poder fotre "potades". Són els animals (no sàpiens) els qui tenen potes. Però els qui podrien pegar "potades" no en peguen, perquè peguen GUITZES, que també són punyetes. Els bous, les haques, els rucs... peguen guitzes.
I els humans? Els humans tenim cames i peus. Per això d'una "potada" en diuem, en català estàndar, un cop o colp de peu. I a Xàtiva, pàtria nostra, en diem un PUNTELLÓ. I si és al turmell o la canella, redell quin mal, el puntelló!

Tadeus ha dit...

La forma habitual a Xàtiva és 'patà', que ve de 'pata', tot i que, clar, es tracta d'una paraula poscrita pels puristes per ser castellanisme, o galicisme. Pel que fa als cavalls, jo he sentit dir "parell de coces", pronunciat 'un pall de coces'. Allò de 'guitza' no ho he sentit mai.

Ximo ha dit...

Resaré tres avemaries i no ho tornaré a fer més. Possiblement, la deformació professional —aqueixos tics que patim de vegades els docents—, mesclada inconscientment amb el record llunyà de la meua infantesa, m’ha jugat una mala passada. En realitat, mon pare, originari d’Algemesí, incurs durant els anys cinquanta i seixanta a l’ambient absolutament castellanitzat d’amples capes de la població xativina, no deia ni una cosa ni l’altra. L’expressió exacta de mon pare era Què t’estimes més, una punyà l’ull o una patà’l tobillo? (Tot siga dit en honor de la veritat històrica.)

Cucarella ha dit...

Ja em disculpareu si potser he viscut en carrers diferents al vostre, però quan jo era menut i jugava al futbol és cert que ja es pegaven "pataês al tobillo", però a mi m'han pegat molts "puntellons en la canella", i feien molt de mal!
Apreciat senyor Calinca, m'imagine que quan voste intenta escriure en totes eixes llengües que sap escriure -cosa que li admire- intenta escriure-les amb correcció (i les coreccions són convencions)i no per cap interès "purista". Fins i tot usarà paraules que mai no ha escoltat dir a cap veí, amic o familiar.
I el mot guitza és viu a la Costera, com a fóssil (com ara titot o cigala -més roig que un titot, rebentar com una cigala-) com a sinònim de coça, però molt viu com a sinònim de "punyeta". "Els pòlips de la guitza", deia el meu sogre. "El xiquet eixe sempre està fent la guitza", li he sentit dir a una dona de la Llosa. Diria que tinc un interès "entomològic" per la llengua que parlem a la Costera, i per això fa més de trenta anys que prenc notes als bars, als ambulatoris, o simplement pel carrer... Se soprendria, senyor Calinca, de les expressions que encara fa servir la gent per la nostra comarca, i quines paraules més soprenents, sobretot per als qui es pensen que els límits administratius són límits per a la llengua.

Salut

Tadeus ha dit...

Sr Cucarella, en cap moment he dit que la paraula 'guitza' no existira a terres nostres. L'únic que he dit és que jo no l'he sentida mai, i sí "coces", en plural. Em sembla lloable la seua tasca de redescobriment de paraules pròpies de la nostra tradició.

Pel que fa a la 'pata' i la 'pota', estem en l'etrerna qüestió d'on es posen els límits de l'aceptabilitat dels mots provinents d'altres llengües. Quan tinga un ratet em dedicaré a investigar un poc l'origen d'un mot i altre. D'entrada, no semblen paraules emparentades amb el llatí.

Cucarella ha dit...

Té vostè raó, senyor Calinca: "pota" no prové del llatí, sinó del germànic "pauta". Almenys això assegura el DCVB. Martí Gadea, il·lustre folklorista valencià, en el Tipos i modismes de la terra del Gè recull l'expressió "gent de la pota badâ", en referència a les dones. El terme "camí de pota" també és molt usual a la nostra comarca, sinònim de senda, caminoi, camí de cabres... I encara una curiositat més, senyor Calinca, també recollida al DCVB, on apareix com a expressió recollida a Xàtiva: Anar o estar a la quinta guitza: anar o estar molt lluny, a les mars perdudes (sic). La veritat és que la millor literatura es troba en alguns diccionaris.

En vore-mos, junts, senyor Calinca.