diumenge, 26 de setembre de 2010

Canvis a Cuba?



Vaig sojornar uns dies a Cuba, a primeries d’abril, i vaig tornar de l’illa amb l’equipatge ben carregat d’emocions. Havia experimentat, petjant les seues terres —d’orient a occident, de Santiago a Pinar del Río—, la sensació d’estar a casa d’uns parents, d’uns cosins. Possiblement, influiria en aquesta percepció meua el fet de tenir, per via materna, una part d’arrels castellanes. Deambular pels carrers de l’Havana, Camagüey o Cienfuegos és com camejar per qualsevol vila d’Andalusia o Extremadura... Tot (els noms, els cognoms, els costums, les dites, l’arquitectura —amb nombrosos elements neoclàssics, modernistes i mudèjars—) remet a territoris concrets de la nostra geografia més pròxima. Els cubans són comunicatius, riallers i amics de la música i el bullici, però el visitant topa aviat amb un imprevist: a l’antiga província espanyola, hom no sap mai, com deia Campoamor a la seua falca, quina cosa és veritat i quina, mentida.

L’equívoc és omnipresent. Es parla molt de jineteras, joves que ofereixen llurs serveis sexuals a canvi d’una propina. L’oferta de qualsevol servei és, però, un fenomen generalitzat a Cuba. Durant els dies d’estada al país, em volgueren vendre pels carrers, mil vegades, tota mena de productes: bitllets amb l’efígie del Che Guevara, cigars havans a preus de ganga... Al Morro de Santiago, vaig mostrar el meu escepticisme al xic que m’oferia una caixa de cigars Cohiba a 50 cucs (a les tendes oficials, la mateixa caixa en val quatre-cents). Serán falsos, li vaig dir. Son auténticos, em va contestar. No lo entiendo, vaig somriure. El xic es va enfadar. Se lo explicaré —va dir—: los robamos. Somos pobres. Unos amigos torcedores sacan a escondidas, de la fábrica, las hojas o los puros ya listos. Después los vendemos y nos ayudamos mutuamente.

I és que molts cubans van a la caça del pes convertible. Yoani Sánchez ho explica al seu blog. Un exèrcit d’inspectors (que els illencs anomenen irònicament carmelitas, pel color marró del seu uniforme), busquen entre les bosses dels treballadors, a la sortida de les fàbriques, sucre, cigars, extractes de xampú o perfum… Els empleats d’establiments hostalers compren begudes que venen —al lloc on treballen— amb un 30, un 50% de sobrepreu. Durant la jornada laboral, donen prioritat a la venda dels productes “propis” i releguen els d’origen estatal. Al final del dia, amb la suma dels centaus guanyats, completen el salari que reben en moneda nacional: 250 pesos, uns 10,5 cubans convertibles, equivalents a 8,75 euros al mes. També hi ha fàbriques clandestines que elaboren cerveses Cristal i Bucanero amb els mateixos sabor i aparença de les originals.

El nucli històric de l’Havana està ple de velles empalustrades, que fan com que fumen un cigar enorme, i dones amb vestits colonials; unes i altres demanen un pes al turista per deixar-se fotografiar amb ell. Altra gent demana el pes directament, a canvi de no res. Els cubans són amistosos i hospitalaris, però el visitant mai no està segur d’entaular una relació sincera. Sempre sura la sospita: aquesta persona que he conegut voldrà alguna cosa? Comprovar que el règim comunista ha propiciat l’existència d’una societat múrria, de petits lladres i pidolaires, és francament descoratjador; fa trontollar molts postulats del vell progressisme d’esquerres. Parts de l’illa es cauen a trossos; les prestatgeries dels magatzems estan buides; el parc automobilístic és un museu rodant; proliferen les bicicletes i el transport de tracció animal; tot el país sembla “fer botella” (expressió cubana que significa fer autoestop); falten les coses més elementals...

Sens dubte, la situació acabarà passant factura al país; les seqüeles dels règims totalitaris solen durar una eternitat. De moment, les autoritats cubanes s’entesten a ficar portes al camp. 52 años de revolución, Seguimos para siempre, ¡Viva la verdad! ¡Viva la dignidad humana!, Con el esfuerzo de todos venceremos, resen unes tanques publicitàries enormes. Vencerem qui? Quina classe de revolució és aqueixa que encara fa servir, després de 52 anys, les cartilles de racionament? És clar que el bloqueig nord-americà no en té tota la culpa; Fidel Castro mateix ha arribat a dir que el sistema cubà no funciona, bé que després ha matisat les seues paraules. En fi, aquests dies escoltem moltes notícies de Cuba: l’alliberament —o expatriació— de presos polítics, les propostes de canvi... Els pessimistes temen que el règim prepare canvis merament cosmètics —ja saben: canviar alguna cosa perquè no canvie res. I clar, bé que el país i les seues gents són meravelloses, hom hi troba a faltar allò fonamental: la llibertat i el benestar material.


Fotografies de Désirée Dolron