Vaga a l’ensenyament públic

Avui, part del professorat de l’ensenyament públic fa una vaga convocada pels sindicats docents. Ja han començat les reaccions. El discurs de la consellera María José Català ha estat, sens cap dubte, el més surrealista. «El professorat podria fer la vaga en període no lectiu», ha suggerit. Quant a l’opinió dels pares, està dividida: la Confederació d’Associacions Gonzalo Anaya, posem per cas, secunda la convocatòria; altres col·lectius, no. La Conselleria d’Educació ha amenaçat d’endurir un decret d’imminent publicació, que contempla severes mesures d’ajust: retall de línies, optatives i programes d’atenció a la diversitat, augment de ràtios, increment d’hores lectives del professorat, disminució de dotacions econòmiques i plantilles...  Les vacances i el salari dels docents tornen a estar, per tant, en boca de tothom. I és que molta gent considera els professors empleats de guarderia. Aquest és el rerefons de moltes polèmiques. Quan es parla de les vacances dels docents poca gent pensa en les característiques dels alumnes, en la climatologia o en les corbes de fatiga. Es pensa més bé en la guarderia. Alguns progenitors —no tots, atenció— voldrien que la “guarderia” estigués oberta de 8 del matí a 8 de la vesprada, de l’1 de setembre al 31 de juliol. «Per això vos paguen», se sent dir. Aquest és, per altra banda, l'únic sentit dels serveis mínims als instituts.

El docent ha de patir amb certa freqüència (bé que no en té l’exclusiva; els metges també són objecte de nombroses agressions físiques i morals) l’assetjament dels adolescents i els seus pares. Totes les feines tenen els seus inconvenients, però ser docent implica un plus de responsabilitat. El professorat té al seu càrrec menors d’edat que ha de cuidar, segons diu el codi civil, amb el zel del bon pare de família. En cas d’accident, ha de fer front a possibles accions judicials i demandes per responsabilitat civil. De fet, sovintegen les sentències judicials que obliguen els centres educatius a pagar indemnitzacions quantioses en cas d’accidents (fa poc, hi ha hagut una condemna pel cas d'un alumne que s’havia xafat un dit amb una porta). La incidència de les malalties mentals és, en fi, molt elevada entre el professorat dels nivells no universitaris. Es parla alegrement de les divuit hores lectives dels professors de secundària, però s’omet dir que han de dedicar altres dotze hores a guàrdies, atenció a pares, participació en òrgans col·legiats, sessions d’avaluació, activitats complementàries, etc. També han de corregir activitats i exàmens a sa casa. Totes aquestes coses es controlen, és cert, de manera molt laxa, però dóna molta cansera haver d’escoltar a tothora la mateixa cobla sobre el salari i les vacances dels professors.

No és qüestió, ara, de carregar contra els sindicats; són l’únic instrument de defensa amb què compten els treballadors (per això conciten l’animadversió de patronal i govern de dreta). Però hi ha inèrcies que s’haurien de desterrar. Els sindicats són del parer que tots els docents són iguals. Evidentment, això és fals: hi ha professors bons, regulars i roïns (com hi ha metges, jutges i manobres bons, regulars i roïns). Sempre que es parla d’establir incentius per al professorat que s’involucre voluntàriament en tasques de tutoria o coordinació, en iniciatives de renovació pedagògica o activitats complementàries, hom topa amb l’oposició institucional. El sistema premia, per tant, els mandrosos; el manta sap que tots, feiners i ganduls, van a cobrar el mateix a final de mes. I clar, en aquestes situacions, el salari se sol igualar a la baixa. Les autoritats educatives coneixen les imperfeccions del sistema. Hi podrien introduir reformes. Prefereixen, però, estalviar-se quatre euros i utilitzar les anomalies com a munició quan sorgeixen protestes. Així, acaben pagant justs per pecadors. Conclusió: alguns ensenyants, farts d’assumir el paper de boc expiatori, han decidit d’anar a la vaga. Altres semblen, però, paralitzats per la por o el passotisme.