divendres, 11 de maig del 2012

Noves oportunitats de negoci

Els sistemes de protecció social guarden certes analogies amb les assegurances privades: es fan aportacions periòdiques en canvi d’estar cobert en cas d’infortuni. Molta gent és refractària a subscriure una assegurança de la llar. «Estàs tota la vida pagant la pòlissa i mai no passa res», se sol dir. Efectivament. Allò més natural és que no passe res. Però aquells que han patit un incendi, posem per cas, beneeixen l’hora en què van subscriure l’assegurança, perquè la companyia es va fer càrrec de tot. Els sistemes públics de protecció social parteixen d’idèntica premissa: cal fer aportacions periòdiques —jo, per exemple, pagaré enguany uns sis-cents cinquanta euros (més de cent mil de les antigues pessetes) a la Seguretat Social— en canvi d’estar cobert de qualsevol malaltia o accident. Fins ara, sóc una ganga per al sistema públic. Però faig les aportacions de grat per dos motius: col·labore en el seu manteniment i sé que, arribat el cas, tindré dret a rebre les seues prestacions. Ara bé, ¿quina diferència real hi ha entre una assegurança mèdica pública i una privada? La presència o l’absència de lucre marca la diferència entre l’una i l’altra. L’assegurança privada busca el negoci, ha de minimitzar costos i maximitzar beneficis. Això es tradueix en restriccions a potencials pacients de risc —gent amb malalties cròniques, greus o de cura costosa, homes i dones d’edat avançada—, reducció del quadre de prestacions mínimes, suplements de pòlissa molt elevats per als extres... Pensar que una companyia mèdica privada està interessada en el benestar i la felicitat públiques és pura fantasia. Llur objectiu principal és el mateix de qualsevol empresa privada: repartir dividends entre els seus accionistes. Tothom haurà sentit comptar històries com la d’aquell malalt que entrà a la clínica privada amb una sola afecció i en sortí guarit de quatre, reals o imaginàries, amb què li havien justificat una quàdruple facturació. (En aquest sentit, la sanitat pública té fama de proporcionar només les atencions estrictament imprescindibles per a guarir el malalt.) Segons els experts en la matèria, totes les experiències de gestió privada de la sanitat pública han tingut almenys dues conseqüències indesitjades: augment del cost i minva de la qualitat. En altres paraules: augment de les quantitats inicialment pactades que havien de pagar les administracions a les empreses adjudicatàries i restricció del nivell d’atenció al pacient, en ares d’optimitzar la rendibilitat de l’invent. I tampoc no està descartada la corrupció, és a dir, el saqueig de les arques públiques, amb l’excusa de l’eficiència. Les sospites de col·lusió entre organismes públics i empreses adjudicatàries estan a l’ordre del dia. La privatització de la sanitat no elimina la possibilitat d’enriquiment il·lícit de polítics i empresaris. I és que hauríem de deixar les grans paraules i dir les coses pel seu nom: la salut no pot ser un negoci; ha de ser un servei. L’opció per la sanitat privada, respectable a nivell individual, és clarament ideològica a nivell col·lectiu, per molt que s‘emmascare amb paraules com qualitat, sostenibilitat... En el fons, la dreta neoliberal busca una sanitat barata i massificada per a la plebs, i una sanitat elitista, amb habitació individual d’hotel, per a qui se la puga pagar. Ja se sap: amb diners, torrons. ¿I la qualitat? Això és un altre tema. Les empreses del sector només busquen una cosa: oportunitats de negoci.