Suposem que
deu persones, que han estalviat 100.000 euros cadascuna, ingressen els seus
estalvis en un banc. El banc els destina a préstecs hipotecaris, per la seua elevada
rendibilitat. Els 980.000 euros —ha de reservar 20.000 com a coeficient de
caixa— li desapareixen en un tres i no res. Llavors, demana a un banc alemany
un préstec de deu milions, per a seguir donant crèdits hipotecaris (pensa que guanyarà
diners suficients per a tornar el principal i els interessos, i que encara
obtindrà beneficis). Com que el banc dóna tants crèdits, comença de nou a quedar-se
sense liquiditat per a continuar oferint-los. Llavors, recorre al procediment
de convertir els drets hipotecaris en títols. Mitjançant aquest procés, el banc
ven els papers que garanteixen els drets a una entitat (concretament, un fons
d’inversió) creada per ell mateix. D’aquesta manera, surt paper del seu balanç
i entra liquiditat (diners comptants i sonants) amb què pot concedir més
crèdits. El fons d’inversió fa el mateix: emet nous títols (els mateixos papers
que ha comprat al banc amb altres noms i un interès més elevat) que ven a nous
inversors. Ja es veu com els diners van canviant de mans i multiplicant-se. Els
títols entren al tràfec de paper que practiquen diferents agents: especuladors,
inversors institucionals (altres bancs, companyies d’assegurances, fons de
pensions, fons d’inversions, hedge funds...),
que es dediquen a comprar i vendre contínuament paper de moltes entitats,
aprofitant-se de les variacions de preus que sovint provoquen ells mateixos al
mercat. Les hipoteques inicials s’escampen per tot el sistema financer, en
forma de productes financers derivats, i van canviant de mans contínuament. De
sobte, esclata la gran bombolla immobiliària i el banc comença a tenir problemes.
Deu a una entitat alemanya uns diners que no pot pagar. No podria tornar els
diners als deu primers dipositants si es presentaren tots alhora a retirar els
dipòsits. Tampoc no pot prestar diners a particulars i petites empreses, amb la
qual cosa augmenta el nombre de persones insolvents que no poden fer front a
les seues hipoteques. Executar pisos sobrevalorats
i de difícil venda no soluciona els problemes. Hi ha altres entitats bancàries que es troben en idèntica
situació. Estan tots a la vora de la fallida. Finalment, l’estat els ha d’injectar diners públics,
per a evitar que s’afonen. A causa de les ajudes, l’estat comença a
experimentar un dèficit fiscal preocupant. Llavors, diverses entitats
financeres i els mateixos bancs que han rebut préstecs de l’estat a un interès molt
baix compren deute públic de l’estat deficitari a un interès més elevat. En altres
paraules: les entitats creditícies que ha rebut diners de l’estat presten
aqueixos diners al mateix estat —mare meua, quin embolic. A més, els adquirents
del deute públic intenten disparar la prima de risc (perquè, amb interessos alts, els
guanys són més sucosos). En fi, tot aquest panorama recorda un principi físic molt
famós: la llei Lomonosov-Lavoisier. La matèria, segons aquest principi, ni es
crea ni es destrueix, sols es transforma. Einstein perfeccionà l’enunciat
expressant-lo d’aquesta manera: la massa relativista equivalent —el total de
massa i energia— es conserva sempre. Doncs bé, la llei Lomonosov-Lavoisier es
podria aplicar a l’economia: els diners ni es creen ni es destrueixen, sols canvien
de mans (amb una matisació: es poden multiplicar en mans dels banquers, ja ho
hem vist). Si aplicàrem el principi de la conservació de la matèria a la
situació econòmica actual, entendríem millor el que està passant. Fa l’efecte,
per exemple, que desapareixen molts diners dels particulars, de les llars, de
les empreses, de l’Estat (que veu com augmenta a poc a poc el seu dèficit fiscal).
¿Es destrueixen realment aqueixos diners? No. Canvien de mans. ¿I a quines mans
van a parar? A mans de bancs, fons d’inversió, especuladors financers... Van a
parar a mans de gent que es fa immensament rica. ¿I ningú no pot ficar fre a la
situació? ¡Bona pregunta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada