És just el dret espanyol?

Quins són els principis jurídics en què es basa l’estat democràtic? N’hi ha molts. Tenim, per exemple, el principi de la bona fe o el d’autodeterminació. En realitat, principis com aquests permeten parlar de dret just o d’ètica del dret. Juristes com Rudolf Stammler o Karl Lorenz ho han posat de manifest. Stammler suposa que hi ha tres classes de dret positiu: just, injust i parcialment just —o parcialment injust, tant se val. Podríem dir, per tant, que el dret just pot esdevenir una manera d’ésser de cada dret positiu, com vosaltres o jo podem esdevenir persones justes —persones de principis, ja sabeu. (Val a dir, per a la gent llega, que dret positiu és l’ordenament jurídic existent en un estat en un moment històric concret.) L’actual ordenament espanyol, Constitució de 1978 inclosa, és just? La resposta no és fútil. Segons Karl Lorenz, «La pretensió de ser obeït, ço és, la pretensió de vigència normativa d’un determinat ordenament, sols està justificada objectivament —fundada internament — quan aqueix ordenament és just.» De la qual cosa es desprèn que els ciutadans no estarien obligats a obeir el dret injust. És just el dret espanyol? Abans de contestar, convé parar esment en les circumstàncies que envoltaren l’aprovació de la carta magna.

S’ha dit sovint que la transició democràtica fou un model de reconciliació i negociació. Es tracta d’una mentida piadosa que hem acabat creient-nos tots, de tantes vegades com l’hem sentida. Una de les parts negociaciadores d’aquell procés (l’hereva del bàndol vençut a la Guerra Civil) hagué d’acceptar l’oblit del passat recent i claudicar en moltes qüestions, atemorida per l’amenaça d’involució i cop militar. Els partits nacionalistes hagueren d’acceptar, per exemple, l’article 145 de la Constitució, que impedeix la federació de comunitats autònomes. Hi ha motiu, doncs, per a pensar que fou bandejat el principi general del respecte recíproc (de caràcter suprapositiu). De nou, el jurista Karl Lorenz fa la següent reflexió: «Com més clarament coneixem els atzars, els interessos o les situacions de poder que han jugat un paper rellevant en l’establiment d’una regulació, més peremptòria és fa una pregunta: per què ha de ser obligatòria aquesta regulació?»

A diferència de les associacions de dret privat, l’estat és una corporació a la qual, generalment, no pertany el particular per virtut d’un acte voluntari d’ingrés i, per tant, d’una decisió de la seua voluntat. S’hi pertany perquè una llei estatal lliga la ciutadania a determinada situació de fet: el llinatge, el lloc de naixement... Es tracta, per tant, d’una condició personal, de caràcter forçós, que entra en contradicció amb el principi d’autodeterminació. Damunt, l’estat intervé en la vida dels particulars molt més profundament del que pot fer-ho qualsevol corporació privada. L’estat s’arroga també el dret d’executar coactivament les seues ordes. El sotmetiment del ciutadà individual al “poder de l’estat” —especialment la condició forçosa de membre— no pot ser considerada, sense més, com “dret just”. Per tant, estarien plenament justificades totes aquelles pretensions que, des de Catalunya o des de qualsevol altre país de la pell de brau, plantejaren modificar la Constitució o iniciar un procés de secessió. Es basarien, en definitiva, en un dels principis del dret just: el d’autodeterminació. Ara bé, trobe que aqueixes pretensions són absolutament utòpiques, almenys a curt termini.