Des de fa molt de temps, la dreta i l'estat profund no saben què fer per a carregar-se el govern de coalició. No és que estiguen particularment en contra del PSOE, que és al cap i a la fi un partit del sistema. De fet, Pedro Sánchez només accepta impulsar polítiques d'esquerres quan li posen la pistola a l'esquena. Recordem que el PSOE es creà del no res, durant la transició, amb diners procedents bàsicament dels socialdemòcrates alemanys, que estaven en aquella època immersos en un gran escàndol de corrupció, el cas Flick. La Fundació Friedrich Ebert, molt pròxima a l'SPD, destinà donacions per valor d'un milió de marcs per a finançar el PSOE. Avui, sabem que Felipe González no té un pèl de socialista. Incomplí la promesa de traure Espanya de l'OTAN. Els seus mandats foren una llarga successió d'escàndols: finançament il·licit del partit, cas governador del Banc d'Espanya, terrorisme d'estat, ús indegut de fons reservats, el cas Roldán, el germà d'Alfonso Guerra, entrada en presó del ministre José Barrionuevo y el seu número dos Rafael Vera... Pedro Sánchez és l'actual cap del partit que va protagonitzar tots aquells casos.
Es pot dir d'ell que per força els pengen (ja he recordat en texts anteriors que la seua primera opció era governar amb Albert Rivera), però el PSOE és necessari per a qualsevol combinació de govern progressista. Sumar, esqueixat de Podemos, va a menys. La cap més visible, Yolanda Díaz, ja no té la valoració positiva que rebia quan entrà al govern. I només faltava la presumpta trama corrupta de Cerdán, Ávalos i Koldo, que ha ensorrat el PSOE en les enquestes. La dreta està desesperada, perquè sabia que podia guanyar les eleccions si se celebraren ara. ¿Per què dic «podia»? Perquè s'ha produït un imprevist, el cas Montoro, que desbarata l'estratègia del PP. L'assetjament a Sánchez arribava a límits que no sé si jo suportaria. Però el presumpte cas de corrupció de Montoro posa el PP davant de l'espill. En tot cas, que ningú no pense que les dretes cessaran llurs escomeses contra Pedro Sánchez. En realitat, l'estat profund no abomina el PSOE, sinó l'acord de govern en vigor i alguns partits que donaren suport a la investidura de Sánchez. L'establishment no tindria cap problema amb un partit socialista com el de Felipe González.
De fet, els analistes han especulat sobre la possibilitat d'una coalició del PP amb un PSOE sense Sánchez, si Vox empatés amb el PP o superés el 20% dels vots en les futures eleccions generals. (L'última enquesta del CIS ja situa el grup d'extrema dreta en aquests percentatges.) Per tant, cal tombar Perro Sanxe com siga. Els atacs contra ell han anat superant a poc a poc totes les línies roges. Durant uns dies, potser veurem un PP a la defensiva intentant tapar l'enorme via d'aigua que està provocant l'escàndol del ministre d'Hisenda d'Aznar i Rajoy. «Coses passades», diuen des del partit. Tanmateix, la investigació de la trama Koldo aportarà novetats. Portaveus del PP —¿tenen informació privilegiada de la fiscalia o la UCO?— semblen saber que les novetats es produiran després de l'estiu. El cas Montoro també proporcionarà dades noves. (De fet, ja n'està proporcionant mentre escric açò.) Es desencadenarà una guerra d'acusacions mútues entre el PP i el PSOE. El més beneficiat de la situació és Vox. La intenció de vot a la formació neofeixista no para de créixer. Urgeix que el govern es deixe de guerres i es dedique a les polítiques socials.
Es pot dir d'ell que per força els pengen (ja he recordat en texts anteriors que la seua primera opció era governar amb Albert Rivera), però el PSOE és necessari per a qualsevol combinació de govern progressista. Sumar, esqueixat de Podemos, va a menys. La cap més visible, Yolanda Díaz, ja no té la valoració positiva que rebia quan entrà al govern. I només faltava la presumpta trama corrupta de Cerdán, Ávalos i Koldo, que ha ensorrat el PSOE en les enquestes. La dreta està desesperada, perquè sabia que podia guanyar les eleccions si se celebraren ara. ¿Per què dic «podia»? Perquè s'ha produït un imprevist, el cas Montoro, que desbarata l'estratègia del PP. L'assetjament a Sánchez arribava a límits que no sé si jo suportaria. Però el presumpte cas de corrupció de Montoro posa el PP davant de l'espill. En tot cas, que ningú no pense que les dretes cessaran llurs escomeses contra Pedro Sánchez. En realitat, l'estat profund no abomina el PSOE, sinó l'acord de govern en vigor i alguns partits que donaren suport a la investidura de Sánchez. L'establishment no tindria cap problema amb un partit socialista com el de Felipe González.
De fet, els analistes han especulat sobre la possibilitat d'una coalició del PP amb un PSOE sense Sánchez, si Vox empatés amb el PP o superés el 20% dels vots en les futures eleccions generals. (L'última enquesta del CIS ja situa el grup d'extrema dreta en aquests percentatges.) Per tant, cal tombar Perro Sanxe com siga. Els atacs contra ell han anat superant a poc a poc totes les línies roges. Durant uns dies, potser veurem un PP a la defensiva intentant tapar l'enorme via d'aigua que està provocant l'escàndol del ministre d'Hisenda d'Aznar i Rajoy. «Coses passades», diuen des del partit. Tanmateix, la investigació de la trama Koldo aportarà novetats. Portaveus del PP —¿tenen informació privilegiada de la fiscalia o la UCO?— semblen saber que les novetats es produiran després de l'estiu. El cas Montoro també proporcionarà dades noves. (De fet, ja n'està proporcionant mentre escric açò.) Es desencadenarà una guerra d'acusacions mútues entre el PP i el PSOE. El més beneficiat de la situació és Vox. La intenció de vot a la formació neofeixista no para de créixer. Urgeix que el govern es deixe de guerres i es dedique a les polítiques socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada