Els esculls d'una qüestió de confiança

En els països de llarga tradició democràtica, la responsabilitat política d'un primer ministre o president se sol substanciar de dues maneres, previstes als marcs constitucionals: presentant la dimissió o sotmetent-se a una qüestió de confiança, que implica presentar la dimissió si es perd. L'altre procediment per a exigir responsabilitat, la moció de censura, competeix a l'oposició. ¿Ha incorregut en responsabilitat política Pedro Sánchez? Jo crec que sí. Que persones de la màxima confiança del president, dos successius secretaris d'organització del PSOE (ministre un d'ells), siguen investigats per presumpta corrupció és un supòsit claríssim que demana l'assumpció de responsabilitat política, màximament quan un dels investigats roman en presó preventiva. La presentació de meres disculpes per no haver sabut elegir i vigilar millor els seus col·laboradors no és suficient d'acord amb els usos vigents en els països democràtics. Qüestió distinta és saber quantes democràcies liberals queden. ¡Cada vegada menys! S'estén l'il·liberalisme, sistema que, sota l'aparença d'una veritable democràcia —permet les eleccions—, nega els principis liberals.

Els partidaris de l'il·liberalisme accedeixen al govern per procediments formalment democràtics. Però una vegada assolit el poder, neguen la participació ciutadana, retallen drets civils i intenten eliminar la possibilitat de l'alternança política i d'oposició al seu règim. Convé tenir present açò, perquè Vox és un partit que pot enquadrar-se perfectament en la tendència il·liberal, que alguns també anomenen autoritarisme tou o populisme d'extrema dreta —altres prefereixen parlar de neofeixisme. Totes les enquestes auguren un futur govern de coalició del PP i Vox. L'escàndol provocat per la presumpta trama corrupta descoberta al si del PSOE —amplificat de manera estratosfèrica com sempre que s'esdevenen fets semblants en partits de l'esquerra— ha provocat l'ensorrament de les perspectives electorals de les forces progressistes. Però les enquestes són una foto d'ara i d'aquí. I encara queden dos anys de legislatura. El PP té pressa, perquè estan per caure nombroses sentències en casos de corrupció que l'afecten. No pot presentar una moció de censura perquè no li surten els números; no pot comptar amb el suport de l'EAJ-PNV o Junts.

 

Vinyeta de Ferreres

 
Segons el meu parer, els grups progressistes i moderats tenen l'obligació d'endarrerir, com més, millor, l'arribada del populisme d'extrema dreta al govern de les Espanyes. En aquest context, la temptació d'eximir Pedro Sánchez d'assumir responsabilitats és molt forta. Però es crearia un precedent contrari als usos democràtics que, a més, llevaria qualsevol força moral per a exigir responsabilitats a altres en un futur. Crec, per tant, que Sánchez hauria de plantejar una qüestió de confiança prèviament negociada amb els socis d'investidura. La iniciativa tindria diferents aspectes positius. Tots —el PSOE també— estarien obligats a decidir si volen o no que continue la legislatura. Caldria consensuar un programa de mesures per als dos pròxims anys que compte amb l'aquiescència de forces a les antípodes ideològiques —de Podemos i Junts, per exemple—; Sánchez hauria de renunciar al seu joc habitual de prometre coses que després no pensa complir. Si s'atorgués la confiança, l'acord de legislatura es veuria renovat. Ara bé, és ineludible garantir l'activitat legislativa del parlament. La perspectiva de dos anys d'inoperància no té cap sentit.

Puc entendre que Sánchez siga renitent a plantejar la qüestió de confiança. Bé que els articles 112 de la Constitució i 174.5 del Reglament del Congrés només demanen majoria simple, no està garantit superar-la. Grups que donaren suport a la investidura s'ho podrien estar pensant. Comencem per Junts. El PP ha dit tantes bestieses de Junts, especialment de Puigdemont, que costa de creure una retirada de suport al govern. Però l'ambigüitat ha sigut la tònica general en aquesta matèria. Recordem que hi hagué contactes entre Junts i PP abans de la investidura de Sánchez, en 2023. Daniel Sirera, regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, ho va reconèixer, bé que Tellado llancés balons fora. La hipocresia és supina; el PP acusa el PSOE de pactar amb qui vol trencar Espanya. Gabriel Rufián ha advertit moltes vegades sobre la possibilitat que PP i Junts acaben pactant per a enderrocar el govern. La política sempre s'ha de llegir entre línies. Núñez Feijóo ha llançat una oferta a Puigdemont: «Posar el comptador a zero i donar la veu als electors.» ¿Què significa això? Un periodista amb olfacte, Enric Juliana, ho ha explicat molt bé.

Si Junts dóna suport a una moció de censura, el PP es compromet a convocar eleccions generals de seguida. Com creu que obtindria majoria parlamentària suficient per a formar govern, Núñez Feijóo donaria l'amnistia a Puigdemont. En teoria cap la possibilitat; sabem que la Sala Segona del Tribunal Suprem té majoria de magistrats conservadors afins al PP. Però, ¿estarien disposats a seguir els suggeriments de Núñez Feijóo? ¡Vés a saber! Tot és possible. Tanmateix, hi ha un detall que desbarata el pla, Vox. ¿Moció de censura amb Junts i Vox? A més, totes les enquestes auguren que el PP no tindria majoria absoluta, en cas de celebrar-se eleccions ara, i hauria de pactar sí o sí amb Abascal i els seus, que ja sabem com les gasten. És poc probable, per tant, que Junts es preste a pactar cap moció de censura. Imagine que Sánchez tampc no deu estar molt inclinat a plantejar cap qüestió de confiança, perquè amb Junts, mai no se sap. D'altra banda, Podemos no vol donar suport a un govern esguitat per la corrupció, que està a favor del rearmament, que es resisteix a l'embargament d'armes a Israel, que no soluciona el greu problema de l'habitatge...

Tot això són meres paraules, perquè Ione Belarra ha dit alhora que Podemos no donarà suport a una moció de censura. ¡Tant se val! El seu maximalisme fa molt difícil consensuar el programa legislatiu en què s'hauria de basar l'atorgament de confiança al govern. De tota manera, Sánchez té més a prop el perill. En el recent Comité Federal del PSOE, García-Page demanà a Sánchez la qüestió de confiança o la convocatòria d'eleccions anticipades, però anà amb compte, això sí, de dir què votarien els diputats de Castella-La Manxa en el primer supòsit. Òbviament, Sánchez no tindrà moltes ganes d'esbrinar-ho. ¿Per què actua així Emiliano? Perquè té por que se celebren eleccions autonòmiques amb Sánchez encara a Moncloa. El baró creu que això passaria factura, que podria perdre la majoria absoluta a la seua comunitat autònoma. En aquest joc, ningú no té totes les cartes bones. Crec que si es plantegés la qüestió de confiança, García-Page no gosaria provocar una escissió em el seu grup de diputats ordenant el vot en contra o, més probablement, l'abstenció. Però el president del govern no voldrà arriscar-se. ¿Sol·licitarà la confiança? No crec.

Hi ha un últim factor que també pot inquietar Pedro Sánchez: l'evolució dels processos judicials que l'afecten. No es pot descartar que la judicatura prenga alguna resolució desestabilitzadora tot just quan s'haja de votar la hipotètica qüestió de confiança; la guerra bruta es manté vigent. ¿Què passarà si el president no fa ús del mecanisme constitucional previst per a substanciar les responsabilitats polítiques dels governants? Potser puga estalviar-se la necessària negociació d'un paquet legislatiu, però això aboca a dos anys de legislatura perduts. És fàcil imaginar que serà molt complicat aprovar els pressuposts generals de l'Estat de cada exercici. I la perspectiva de la seua pròrroga indefinida és totalment absurda. Quant als projectes de llei, l'experiència diu que s'aprovaran ben pocs o cap. Caldrà negociar-los separadament i amb cadascun dels grups que fins ara han vingut donant suport al govern. Les seues derrotes parlamentàries podrien estar a l'ordre del dia. Amb aquestes credencials, les forces polítiques progressistes difícilment van a aconseguir de mobilitzar l'electorat en 2027. Cal reconèixer que el panorama és molt complicat.