La fletxa del temps corre imparable. Tot canvia. Recorde la impressió causada per la lectura del meu primer llibre de text de filosofia quan estudiava el batxillerat. (Avui, aquesta assignatura manca del reconeixement degut.) Hi havia coses evidents que no se m'havia acudit pensar. Per exemple açò d'Heràclit: «No es pot entrar en el mateix riu dues vegades.» Segons el filòsof grec, això és així perquè tant el riu com el banyista es transformen contínuament. Al món físic, res no roman inalterat. (Com no vull avorrir, ja reflexionaré altre dia sobre el retorn etern, sobre la idea d'univers circular.) Xàtiva ha canviat molt des dels anys cinquanta. I jo també. El paisatge urbà dels meus dies d'infant era distint al d'ara. Començaven a ser construïts alguns edificis al carrer República Argentina, però les vores de la ciutat eren pràcticament l'Albereda i el carrer de la Reina —en penjaven els apèndixs de les baixades del Carme i l'Estació. És un clàssic parlar dels negocis desapareguts (forns, ultramarins, carnisseries, pescateries, merceries, botigues de roba, estudis fotogràfics) sobretot als carrers Sant Francesc, Trobat i Botigues, i a la plaça del Mercat.
Avui, les desaparicions continuen a l'eixampla. Les sucursals de bancs i caixes d'estalvis minven de manera ostensible. Alguns establiments —els hostalers, posem per cas—, molt obsolescents, desapareixen i apareixen a velocitat de vertigen. Però hi ha elements del paisatge que semblen destinats a la mort definitiva. És el cas del quiosc de premsa. Jo he arribat a conèixer no menys de setze punts de venda, repartits per tota la ciutat. Em referisc també a les gasolineres, les papereries —com la Vidal o la Sicluna, esfumades fa temps—, el quiosc de l'Estació i les tendes on venen una mica de tot —també diaris i revistes. Bona part d'això ha passat a la història. Si no vaig errat, al centre de Xàtiva només queden tres llocs on es ven premsa. Un dels esvaïts és l'emblemàtic quiosc de Gregorio a l'Albereda. Jo li comprava el diari a ell i, quan morí, a la seua vídua i a la seua neboda. Els diaris noten les conseqüències d'aquest canvi de paisatge; sovint tenen menys fulls que una al·leluia parroquial. A l'apartat d'elements extingits del centre estan també els cines i els videoclubs. En fi, els quioscs formen part de la meua educació sentimental.
Quan els meus germans i jo érem xiquets, els meus pares ens treien a passejar els diumenges per l'Albereda. ¿Originalitat? ¡Cap! Les voreres estaven ben atapeïdes de gent. El matí de diumenge a l'Albereda és altre costum que ja no existeix. La passejada tenia els seus rituals. Un era anar al quiosc situat davant del Banco de Vizcaya, per a comprar el Pumby o el TBO. Pumby era un personatge d'historieta creat per José Sanchis Grau en 1954. Les seues aventures, d'enorme èxit entre el públic infantil, foren publicades per Editorial Valenciana entre 1955 i 1981 en revistes com Pumby o Super Pumby. La influència de Mickey Mouse era evident. La revista setmanal TBO, que es va publicar, amb alguna interrupció, des de 1917 fins a 1998, era altra de les meues il·lusions. (Mon pare també gaudia amb el seu contingut.) Hi destacaven "Los grandes inventos de TBO" i les historietes de Muntañola ("Josechu el vasco"), Benejam ("Melitón Pérez" o "La familia Ulises") i Josep Coll, el centenari del naixement del qual es va celebrar el passat 2024.
%20copia.jpg)
Jo em col·leccionava els exemplars de les revistes. De fet, encara en conserve alguns. Coll tenia un estil únic. A les seues historietes, breus i sense personatges fixos, apareixien els estereotips del nàufrag, el vagabund, el caníbal, el caçador, l'explorador, el portador africà, l'automobilista, el ciutadà de peu... Sovint prescindia de diàlegs. Tot solia acabar amb el fracàs del protagonista. Els dibuixos de Coll eren molt estilitzats. L'any passat em vaig comprar Coll, trayectoria de un historietista insólito, edició en tapa dura amb text explicatiu, biografia, reproduccions en color i una sola tinta de nombroses historietes i portades de TBO, múltiple material fotogràfic, índex de col·leccionistes... Efectivament ja no existeix aquell món de revistes infantils, on vivien també Pulgarcito (amb aventures de "Carpanta", "Zipi y Zape", "Mortadelo y Filemón", "El repórter Tribulete", "La familia Cebolleta"...) i Tío Vivo que publicava "13, rue del Percebe", d'Ibáñez. No, no es pot entrar al mateix riu dues vegades, però podem recordar antics banys de felicitat.
(publicat a Levante-EMV, el 12/07/2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada