Ateses les notícies d'actualitat, es discuteix si el titular de la Fiscalia General de l'Estat és o no és independent. Crec que el centre del debat és erroni. Quan es posa en qüestió la independència dels jutges es comet el mateix error. Són independents, perquè ningú no els pot remoure de la seua plaça. Poden emetre el vot que vulguen, quan formen part d'una sala, o prendre la decisió que creguen més escaient, en la solitud del seu despatx, perquè saben que ningú no podrà llevar-los la plaça siga quin siga el sentit de les seues resolucions. El Fiscal General de l'Estat és designat pel govern de torn, però és independent. Un cop nomenat, és inamovible, no pot ser destituït. Això és garantia que no rebrà represàlies si adopta alguna decisió que vaja en contra dels interessos del govern que l'ha nomenat. Ho veiem aquests dies. El fiscal general Álvaro García Ortiz està pendent de vista oral i molts es pregunten per què no és destituït, o suspès pel TS. Perquè no es pot. Ha de ser ell qui decidisca si dimiteix o no. Per tant, el centre del debat ha de ser si jutges i fiscals són imparcials. La imparcialitat és una cosa distinta de la independència.
La imparcialitat significa aplicar la llei de manera objectiva, sense deixar-se arrossegar per idees polítiques o religioses, ni per animositats o favoritismes, ni per interessos personals. ¿Els jutges i els fiscals són imparcials? ¡En general, no! Ho comprovàrem en el passat, amb fiscals generals nomenats per governs del PP. ¿Era imparcial Consuelo Madrigal? ¡Ha! I en el present existeixen dubtes raonables sobre la imparcialitat d'Alejandro Luzón, fiscal cap anticorrupció, que ha posat tota classe d'obstacles a la fiscal que duu el cas Montoro. I anem a la pregunta del milió: ¿és imparcial García Ortiz? No sé, però concita l'animadversió de la dreta des del minut zero. En ser proposat pel govern de Pedro Sánchez, un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora refusà la idoneïtat d'Álvaro García Ortiz en contra de la tradició, segons la qual només calia comprovar si el candidat complia els requisits que marca la llei. Era la primera vegada que passava això. Que el FGE instés els fiscals del "procés" a informar favorablement l'aplicació de l'amnistia a tots els condemnats, sense entrar en valoracions polítiques, enfurí la cúpula judicial.
Des de llavors, els seus membres li la tenen jurada al fiscal general, la qual cosa no haurà passat desapercebuda a MAR (Miguel Ángel Rodríguez, director de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso). En realitat, el fiscal general desentona. García Ortiz estigué afiliat a la Unió Progressista de Fiscals —n'arribà a ser el portaveu. El FGE molesta en un sistema judicial controlat per magistrats i fiscals ultraconservadors. (També desentona, des de fa poc, el Tribunal Constitucional, encara que no forme part de la judicatura.) Atès el funcionament jeràrquic del ministeri fiscal, García Ortiz pot donar instruccions als seus subordinats. És allò que va fer quan es promulgà la Llei d'Amnistia. Per tant, és una peça a batre en el context de la guerra bruta judicial contra el govern de Pedro Sánchez. I en aqueix context, desmentir la bola llançada per MAR sobre el frau confés del promès de Díaz Ayuso i defendre l'autonomia de la fiscalia de Madrid que duu el cas li han costat a García Ortiz un processament que pot acabar malament. Tornem al principi. El FGE és independent, però parlar de la imparcialitat de molts jutges resulta certament una broma pesada.
La imparcialitat significa aplicar la llei de manera objectiva, sense deixar-se arrossegar per idees polítiques o religioses, ni per animositats o favoritismes, ni per interessos personals. ¿Els jutges i els fiscals són imparcials? ¡En general, no! Ho comprovàrem en el passat, amb fiscals generals nomenats per governs del PP. ¿Era imparcial Consuelo Madrigal? ¡Ha! I en el present existeixen dubtes raonables sobre la imparcialitat d'Alejandro Luzón, fiscal cap anticorrupció, que ha posat tota classe d'obstacles a la fiscal que duu el cas Montoro. I anem a la pregunta del milió: ¿és imparcial García Ortiz? No sé, però concita l'animadversió de la dreta des del minut zero. En ser proposat pel govern de Pedro Sánchez, un Consell General del Poder Judicial caducat i de majoria conservadora refusà la idoneïtat d'Álvaro García Ortiz en contra de la tradició, segons la qual només calia comprovar si el candidat complia els requisits que marca la llei. Era la primera vegada que passava això. Que el FGE instés els fiscals del "procés" a informar favorablement l'aplicació de l'amnistia a tots els condemnats, sense entrar en valoracions polítiques, enfurí la cúpula judicial.
Des de llavors, els seus membres li la tenen jurada al fiscal general, la qual cosa no haurà passat desapercebuda a MAR (Miguel Ángel Rodríguez, director de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso). En realitat, el fiscal general desentona. García Ortiz estigué afiliat a la Unió Progressista de Fiscals —n'arribà a ser el portaveu. El FGE molesta en un sistema judicial controlat per magistrats i fiscals ultraconservadors. (També desentona, des de fa poc, el Tribunal Constitucional, encara que no forme part de la judicatura.) Atès el funcionament jeràrquic del ministeri fiscal, García Ortiz pot donar instruccions als seus subordinats. És allò que va fer quan es promulgà la Llei d'Amnistia. Per tant, és una peça a batre en el context de la guerra bruta judicial contra el govern de Pedro Sánchez. I en aqueix context, desmentir la bola llançada per MAR sobre el frau confés del promès de Díaz Ayuso i defendre l'autonomia de la fiscalia de Madrid que duu el cas li han costat a García Ortiz un processament que pot acabar malament. Tornem al principi. El FGE és independent, però parlar de la imparcialitat de molts jutges resulta certament una broma pesada.
%20-%20Escalat%20(94%25).png)
Vinyeta de Ferran Martín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada