S'ha produït als EUA l'enèsim assassinat per arma de foc. En aquesta ocasió, la víctima ha estat un personatge famós, Charlie Kirk, pes pesant del moviment MAGA que dóna suport a Donald Trump. En realitat, Charlie Kirk no era un activista, com s'entesta a repetir molta gent de dreta. Era un agitador professional d'extrema dreta, que és cosa distinta. Tampoc no era un polemista. Diferents portaveus polítics i mediàtics de la dreta afirmen que Kirk organitzava debats. En tot cas, i a jutjar per alguns pocs fragments enregistrats en vídeo que han circulat per les xarxes, els seus debats eren ben "peculiars". Tothom sap que els oponents d'una bona controvèrsia han de defendre les seues posicions, o han de rebatre les de l'adversari, mitjançant raonaments. Quan jo encara estava en actiu i preparava alumnes de batxillerat per a la prova d'accés a la universitat, analitzàvem una gran diversitat de tipologies textuals i discursives. Dedicàvem molt de temps al discurs argumentatiu. El llibre de text dels alumnes mostrava un extens catàleg d'arguments i, atenció, de fal·làcies, és a dir, formulacions amb aparença d'arguments que en realitat no ho són.
Algunes fal·làcies són clàssiques: ad verecundiam (d'autoritat), ad hominem, de l'home de palla, del pendent relliscós, circular, naturalista, ad populum (demagògia)... Amb exemples s'entendrà millor. Si un oponent defensava el matrimoni entre persones del mateix sexe, Kirk tallava: «Està prohibit per la Bíblia.» (I a veure qui és el valent que retruca, en un ambient molt extremista, republicà i cristià, que la Bíblia no és cap autoritat en un assumpte de dret civil.) Altre exemple. Segons Kirk, ser gai o trans és antinatural (fal·làcia naturalista). I així tot. Ens podem imaginar, per tant, com eren els debats que organitzava Kirk. D'altra banda, tots els qui enalteixen la seua figura afirmen que defenia pacíficament idees perfectament honorables. ¡Ni una cosa, ni l'altra! Si acceptem aqueixa afirmació, entrem al terreny de joc que més convé a la dreta —a l'extrema sobretot. No, totes les idees no són honorables. Charlie Kirk era un racista, trànsfob, homòfob i misogin recalcitrant que embolcallava la seua intolerància amb versicles de la Bíblia, perquè no trobava altra manera millor d'argumentar que les seues idees eren les moralment correctes.
Quant a la defensa pacífica de les seues opinions, cal dir que es dedicava a elaborar llistes negres de professors progressistes que publicava, animant els alumnes dels assenyalats a assetjar-los en les aules i des de les xarxes socials. Una de les seues víctimes va ser una professora afroamericana, Stacey Patton, que patí tota classe d'insults i amenaces. La universitat arribà a témer per la seua vida. Kirk fou un feixista que promovia l'odi, la violència i la discriminació. També era defensor acèrrim de les armes de foc. Però els trumpistes el volen convertir en màrtir de la llibertat. Els ultres, nord-americans i de tot el món, volen fer creure que l'esquerra és responsable de la mort de Kirk. Per a Donald Trump, el Partit Demòcrata, que no arriba ni a socialdemòcrata, és un grup de comunistes perillosos. En realitat, l'agitador mort ha estat víctima de les mateixes idees violentes que ell propugnava i amb les quals guanyava molts diners. I es va coneixent que el seu assassí és potser encara més extremista que el mateix Kirk. Ara bé, malgrat el que acabe de dir, no m'alegre del seu assassinat, ni intente minimitzar un acte de violència perquè afecta un ultra.
Segons Núñez Feijóo, algunes persones minimitzen l'assassinat de Charlie Kirk per la ideologia que professava. Encara que no dóna noms concrets, deu referir-se a gent d'esquerra. No, des de l'esquerra democràtica no es promou la violència contra ningú. Kirk era un ultra, però això no justifica el seu assassinat. No podem distingir la violència per colors. Tota és rebutjable. Però la dreta hauria de prendre model. Quan algun eixelebrat dispara a una diana en què s'ha enganxat la foto del president del govern o quan esquadristes ultres organitzen caceres contra immigrants magrebins no se senten condemnes sense pal·liatius per part del PP. Que la dreta reaccionària manipule un fet tràgic en benefici propi denota baixesa moral. Els aficionats a les "caceres" no estan per a donar lliçons a ningú. En definitiva, Charlie Kirk no és un nou Martin Luther King, com ha tingut la gosadia de dir un seguidor afroamericà de Trump (¡...!), ni José Antonio Primo de Rivera era un apòstol de la no violència. Però els assassinats polítics, tots —sense distinció de colors— s'han de condemnar. I convindria no establir analogies entre els EUA i casa nostra. Ja tenim el pati prou marejat.
Algunes fal·làcies són clàssiques: ad verecundiam (d'autoritat), ad hominem, de l'home de palla, del pendent relliscós, circular, naturalista, ad populum (demagògia)... Amb exemples s'entendrà millor. Si un oponent defensava el matrimoni entre persones del mateix sexe, Kirk tallava: «Està prohibit per la Bíblia.» (I a veure qui és el valent que retruca, en un ambient molt extremista, republicà i cristià, que la Bíblia no és cap autoritat en un assumpte de dret civil.) Altre exemple. Segons Kirk, ser gai o trans és antinatural (fal·làcia naturalista). I així tot. Ens podem imaginar, per tant, com eren els debats que organitzava Kirk. D'altra banda, tots els qui enalteixen la seua figura afirmen que defenia pacíficament idees perfectament honorables. ¡Ni una cosa, ni l'altra! Si acceptem aqueixa afirmació, entrem al terreny de joc que més convé a la dreta —a l'extrema sobretot. No, totes les idees no són honorables. Charlie Kirk era un racista, trànsfob, homòfob i misogin recalcitrant que embolcallava la seua intolerància amb versicles de la Bíblia, perquè no trobava altra manera millor d'argumentar que les seues idees eren les moralment correctes.
Quant a la defensa pacífica de les seues opinions, cal dir que es dedicava a elaborar llistes negres de professors progressistes que publicava, animant els alumnes dels assenyalats a assetjar-los en les aules i des de les xarxes socials. Una de les seues víctimes va ser una professora afroamericana, Stacey Patton, que patí tota classe d'insults i amenaces. La universitat arribà a témer per la seua vida. Kirk fou un feixista que promovia l'odi, la violència i la discriminació. També era defensor acèrrim de les armes de foc. Però els trumpistes el volen convertir en màrtir de la llibertat. Els ultres, nord-americans i de tot el món, volen fer creure que l'esquerra és responsable de la mort de Kirk. Per a Donald Trump, el Partit Demòcrata, que no arriba ni a socialdemòcrata, és un grup de comunistes perillosos. En realitat, l'agitador mort ha estat víctima de les mateixes idees violentes que ell propugnava i amb les quals guanyava molts diners. I es va coneixent que el seu assassí és potser encara més extremista que el mateix Kirk. Ara bé, malgrat el que acabe de dir, no m'alegre del seu assassinat, ni intente minimitzar un acte de violència perquè afecta un ultra.
Segons Núñez Feijóo, algunes persones minimitzen l'assassinat de Charlie Kirk per la ideologia que professava. Encara que no dóna noms concrets, deu referir-se a gent d'esquerra. No, des de l'esquerra democràtica no es promou la violència contra ningú. Kirk era un ultra, però això no justifica el seu assassinat. No podem distingir la violència per colors. Tota és rebutjable. Però la dreta hauria de prendre model. Quan algun eixelebrat dispara a una diana en què s'ha enganxat la foto del president del govern o quan esquadristes ultres organitzen caceres contra immigrants magrebins no se senten condemnes sense pal·liatius per part del PP. Que la dreta reaccionària manipule un fet tràgic en benefici propi denota baixesa moral. Els aficionats a les "caceres" no estan per a donar lliçons a ningú. En definitiva, Charlie Kirk no és un nou Martin Luther King, com ha tingut la gosadia de dir un seguidor afroamericà de Trump (¡...!), ni José Antonio Primo de Rivera era un apòstol de la no violència. Però els assassinats polítics, tots —sense distinció de colors— s'han de condemnar. I convindria no establir analogies entre els EUA i casa nostra. Ja tenim el pati prou marejat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada