Hi ha un llibre, Por el bien del imperio, una historia del mundo desde 1945, de Josep Fontana, que paga la pena de llegir, bé que la mampresa s'ha de prendre amb calma, perquè el volum té quasi mil pàgines. En un dels seus capítols, l'autor explica com, al començament de la Guerra Freda, el govern dels USA decidí d'iniciar una campanya de propaganda i una guerra cultural encoberta per a contrarestar l'enorme influència de les avantguardes compromeses europees i les manifestacions culturals de la URSS (música, ballet...). Les accions es realitzaren per sota mà; calia dissimular que darrere estava el govern. Hi intervingué la CIA. Actuava de manera subtil. Molts artistes i intel·lectuals participaren en la guerra cultural. Van rebre beques, subvencions i ajudes de fundacions fictícies darrere de les quals estaven els serveis secrets nord-americans. Impacta la llista de personalitats que, sabent-ho o ignorant-ho, van col·laborar amb la CIA. Karl Jaspers, Bertrand Russell, Benedetto Croce, Tennessee Williams, Robert Montgomery, Arthur Koestler, Louis Armstrong, Dizzie Gillespie, Duke Ellington... Però hi ha un cas ben cridaner.
La campanya més sorprenent de la CIA estigué relacionada amb els pintors nord-americans. El patrocini de diversos artistes pertanyents al corrent de l'expressionisme abstracte figura entre les grans operacions culturals finançades per l'agència. I va resultar essencial la col·laboració del MoMA de Nova York, el grup grup Time-Life i la galeria de Peggy Guggenheim. Nelson Rockefeller, president del MoMA defensava que l'expressionisme abstracte era l'art americà de la lliure empresa. Els artistes que militaven en aquell corrent no havien rebut molta atenció fins a llavors. Jackson Pollock exposà per primera vegada en 1943 a la galeria Guggenheim —amb la qual firmà un contracte que li permetria de viure molt bé fins a la seua mort prematura. Mark Rothko també va exposar a la Guggenheim en 1945. Ni Pollock ni Rothko van cridar l'atenció de la crítica. Se sol distingir entre l'expressionisme abstracte com a denominació genèrica, en la qual s'inclouen Arshile Gorky i William Baziotes, i l'Action Painting a què van pertànyer Pollock, Franz Kline o Willem de Kooning. Com ja s'ha dit, no suscitaven l'entusiasme dels crítics d'art.
Però s'inicià una campanya per a difondre la seua obra. S'aconseguí que els museus, depenents majorment del patrocini privat, compraren quadres dels expressionistes abstractes i els exhibiren per tot el món, ara organitzant-ne exposicions, ara fent-ne préstecs, tot finançat per la CIA. En l'operació, que aconseguí crear un estat d'opinió favorable, fou essencial el paper del MoMA. El fundador, Alfred Berr, convencé els directius de Time-Life que canviaren la política editorial del grup respecte al "nou art". El 8 d'agost de 1949, un reportatge publicat a les pàgines centrals de Life duia com a títol "¿És aquest [Jackson Pollock] el pintor nord-americà viu més gran?" Aquell reportatge va proporcionar a Pollock una gran popularitat i un enorme augment de la cotització de les seues obres. La mateixa sort tingueren Arshile Gorky, Franz Kline i Willem de Kooning. Les seues pintures costaven una fortuna. «L'expressionisme abstracte l'hem inventat nosaltres per a contrarestar el realisme socialista», va dir un agent de la CIA —cosa ben falsa, perquè Pollock i els companys de tendència ja pintaven de la mateixa manera quan encara no els feia cas ningú.
La campanya més sorprenent de la CIA estigué relacionada amb els pintors nord-americans. El patrocini de diversos artistes pertanyents al corrent de l'expressionisme abstracte figura entre les grans operacions culturals finançades per l'agència. I va resultar essencial la col·laboració del MoMA de Nova York, el grup grup Time-Life i la galeria de Peggy Guggenheim. Nelson Rockefeller, president del MoMA defensava que l'expressionisme abstracte era l'art americà de la lliure empresa. Els artistes que militaven en aquell corrent no havien rebut molta atenció fins a llavors. Jackson Pollock exposà per primera vegada en 1943 a la galeria Guggenheim —amb la qual firmà un contracte que li permetria de viure molt bé fins a la seua mort prematura. Mark Rothko també va exposar a la Guggenheim en 1945. Ni Pollock ni Rothko van cridar l'atenció de la crítica. Se sol distingir entre l'expressionisme abstracte com a denominació genèrica, en la qual s'inclouen Arshile Gorky i William Baziotes, i l'Action Painting a què van pertànyer Pollock, Franz Kline o Willem de Kooning. Com ja s'ha dit, no suscitaven l'entusiasme dels crítics d'art.
Però s'inicià una campanya per a difondre la seua obra. S'aconseguí que els museus, depenents majorment del patrocini privat, compraren quadres dels expressionistes abstractes i els exhibiren per tot el món, ara organitzant-ne exposicions, ara fent-ne préstecs, tot finançat per la CIA. En l'operació, que aconseguí crear un estat d'opinió favorable, fou essencial el paper del MoMA. El fundador, Alfred Berr, convencé els directius de Time-Life que canviaren la política editorial del grup respecte al "nou art". El 8 d'agost de 1949, un reportatge publicat a les pàgines centrals de Life duia com a títol "¿És aquest [Jackson Pollock] el pintor nord-americà viu més gran?" Aquell reportatge va proporcionar a Pollock una gran popularitat i un enorme augment de la cotització de les seues obres. La mateixa sort tingueren Arshile Gorky, Franz Kline i Willem de Kooning. Les seues pintures costaven una fortuna. «L'expressionisme abstracte l'hem inventat nosaltres per a contrarestar el realisme socialista», va dir un agent de la CIA —cosa ben falsa, perquè Pollock i els companys de tendència ja pintaven de la mateixa manera quan encara no els feia cas ningú.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix, obres d'Arshile Gorky, Mark Rothko,
Willem de Kooning i Jackson Pollock
Però la CIA aconseguí certament que les pintures dels artistes del moviment foren considerades obres extraordinàries i que no faltaren en cap museu prestigiós del món. Altre aconseguiment fou traslladar el centre de gravetat de l'art d'avantguarda als tallers i les institucions dels EUA. La tècnica de l'Action Painting consisteix a esguitar de pintura barrejada amb resina sintètica la superfície d'un llenç normalment estès al terra. Es pot esguitar de diverses maneres: deixant que la pintura gotege des d'un pot amb el cul foradat, vessant-la, projectant-la amb una xeringa, sacsejant pinzells... ¿Resultat? Cadascú jutjarà. L'obra de Mark Rothko és distinta. A partir dels anys cinquanta, començà a utilitzar la tècnica color field painting. Pintava grans quadres amb capes fines de color. Les seues composicions més característiques eren dos —de vegades tres— rectangles de color uniforme (roig, groc, granat, taronja, morat, blau, verd, blanc...), juxtaposats i amb vores desdibuixades per veladures. Segons alguns crítics, els camps rectangulars de color semblen flotar sobre el llenç i susciten experiències místiques. Mmm. Misticisme made in USA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada