No érem turistes japonesos

Durant un viatge per la Rioja, els membres d’una expedició valenciana esperàvem que s’obriren les portes de la catedral de Calahorra. Un home major, que semblava el sagristà, també esperava assegut en un pedrís l’arribada del capellà que havia de dur les claus. En sentir-nos parlar la nostra llengua, va preguntar: ¿Qué, catalanes? Algú li va contestar: No. ¡Valencianos! L’home féu: ¡Bueno, primos hermanos! (Aquesta anècdota ja l’he contada en altra ocasió.) La parla comuna de valencians i catalans provoca aquestes reaccions curioses. Sovint no hi ha manera, però, de desfer l’equívoc. Llavors, els esdeveniments poden prendre una deriva molt desagradable.

Recorrent el tram castellà del camí de Sant Jaume, em vaig veure involucrat en un incident ben lamentable. Els fets s’esdevingueren al claustre del monestir de San Zoilo, de Carrión de los Condes. Jo explicava a un grup de valencians —n’era el guia— les característiques del pati, una de les peces plateresques més esplendoroses de tota la Península Ibèrica. En un moment donat, aparegueren tres parelles d’homes i dones d’edat madura —tindrien entre cinquanta i seixanta anys— que s'aproximaren a nosaltres. En sentir-me parlar en valencià, es van incomodar ostensiblement i començaren a escridassar enfurismats: ¡No hay derecho! ¡Esto es España! ¡Hay que hablar en español! ¡En español! El meu auditori i jo ens vam quedar bocabadats. Ningú no comprenia res.

 

Les coses començaren a rutllar malament. La cridòria dels energúmens provocà l’aparició del servei de seguretat. El cap de l'expedició i jo mateix decidirem tallar l’explicació i donar temps lliure perquè els viatgers gambaren al seu aire. Les coses anaren, però, a pitjor. A unes dones del nostre grup no les deixaven entrar als serveis. (A més de Parador Nacional, San Zoilo és BIC visitable. Està obligat, per tant, a tenir lavabos a disposició dels visitants.) A d’altres viatgers, els van negar els tríptics informatius amb la peregrina excusa que no en quedaven —cosa totalment falsa, perquè jo mateix havia vist un grapat enorme poc abans, a la porteria, quan trèiem els tiquets. Total: en vista del carés que prenia la cosa, decidírem d’escampar boira. Vam sortir del recinte francament indignats.

Els instigadors del sarau s'havien volgut enganxar a un grup organitzat de viatgers que escoltaven el seu guia. Fins ací, tot normal. Jo mateix ho he fet sovint. Quan u no entén l'idioma que parla el guia, fa mitja volta i ja està. ¿Què va passar aquell dia? Que ens van confondre amb catalans. Es va desfermar la catalanofòbia. Si haguérem estat turistes anglesos, francesos o japonesos, si haguérem parlat un idioma exòtic, hauríem trobat tota classe de facilitats. Però tinguérem la “gosadia” de parlar català. L’anècdota se m’ha quedat ben gravada a la memòria. Això sí, Alberto Ruiz-Gallardón diu que España quiere y admira a Cataluña. En fi, l’incident demostra que hi ha gent dolenta, antipàtica, prepotent i garrepa a tot arreu. Dic açò perquè nombrosos espanyols només veuen mesquins a Catalunya.