Panteó de xativins il·lustres

L’erecció d’un panteó dedicat als xativins il·lustres és un assumpte que venia cuejant des de fa molt de temps. Es podria pensar que l’ajuntament volia bastir una rotonda neoclàssica o una construcció moderna concorde a la dignitat del seu ús, un edifici emblemàtic per a la posteritat. Això explicaria tanta tardança per a materialitzar el projecte. Efectivament, aquesta mena d’iniciatives porten temps. Cal consignar el pressupost, s’ha de convocar un concurs d’arquitectes, cal elegir la proposta més adient... En fi, qui hagués imaginat tot açò anava del tot equivocat. Ni rotonda neoclàssica, ni construcció moderna, ni res de res. L’ajuntament va anunciar a finals d’octubre, a bombo i platerets, una realització que dista molt d’allò que calia esperar. I és que els diners no sobren ara mateix a les arques municipals. En realitat, el nostre govern local ha garbellat aigua. Això sí, la inauguració del suposat panteó es volgué vendre, a través dels mitjans de comunicació, com un gran esdeveniment. ¡Pura propaganda!

Fem una mica d’història. Ja fa temps, les actuals autoritats locals decidiren d’enderrocar les illes i els costats del pati més antic del cementiri municipal, i reemplaçar-los per altres de nova construcció. Doncs bé, l’ajuntament va reservar tres files de nínxols en un costat nou, les va cobrir amb unes pilastres i un frontó postmoderns, i batejà el conjunt amb el pompós nom de “Panteó de Xativins Il·lustres”. L’invent s’ha estrenat amb les restes de quatre personatges: fra Vicente Cuenca Pardo, mestre d’obres de la Seu, Blai Bellver Tomás, impressor, José Romero Soldevila, alcalde, i Enrique Martínez Bellver, industrial i benefactor del col·legi homònim. En definitiva, la corporació ha trobat una sortida airosa al problema d’assignar nou destí a part dels ossos trets d’illes enderrocades. Ara bé, aquesta iniciativa evidencia la falta de trellat, sensibilitat i competència dels nostres edils. Allò que ells anomenen panteó és una broma. Panteons autèntics serien els de les famílies Hinojosa o Gozalbes-Vera, posem per cas.

Però encara hi ha altres qüestions col·laterals. El curiós panteó fou inaugurat, el dia de Tots Sants, amb la benedicció del senyor abat, Arturo Climent, i l’assistència de les autoritats locals. Tanmateix, en un monument funerari dedicat a homes i dones il·lustres hauria de prevaler el caràcter cívic i laic sobre el religiós. Cal tenir present que l’impressor i escriptor Blai Bellver, un dels xativins que s’honoren al “panteó” arruixat amb aigua beneïda, degué ser ateu. En tot cas, fou declaradament anticlerical i tingué nombrosos problemes amb l’Església. Arran d’haver publicat La creu del matrimoni, va rebre la condemna fulminant de l’arquebisbe de València, que titllà el llibret d’herético, impío, escandaloso, obsceno, inmoral, injurioso al matrimonio, al estado eclesiástico, al celibato y a las personas piadosas y timoratas. L’autoritat civil requisà tots els exemplars a la venda. Un nou llibret de l’impressor, de la mateixa temàtica, acabà reportant-li l’excomunicació eclesiàstica. Si el pobre Blai Bellver hagués vist —és un dir— el solideu o la mitra de l’abat, el passat dia 1, s’hauria regirat en la seua tomba.

¿I què hauria pensat fra Vicent Cuenca de jaure junt a un impietós dels grossos? En fi, ironies a part, el poc trellat municipal pretén ajuntar, sense cap criteri de distribució, els rèprobes amb els beats, els progressistes amb els reaccionaris, ossos d’irreverents com Bellver amb restes d’un franciscà i un alcalde de dretes. I tot açò em porta a una consideració final. ¿Ja ha previst el nostre govern municipal un reglament que establisca quines persones il·lustres podran descansar al columbari acabat d’inaugurar? Ho dic perquè, sabent el pa que s’hi dóna, no seria estrany que cada partit volgués omplir el “panteó” amb les restes dels seus correligionaris. En aquest sentit, es podria recordar allò que van acordar les Corts Generals en 1837, quan es va crear el Panteón Nacional deHombres Ilustres. Els morts prominents havien de ser elegits per les Corts passats cinquanta anys del traspàs. Així i tot, avui només s’hi conserven les despulles de José Canalejas. En fi, l’acudit del consistori xativí té solució. Tot és qüestió que una futura majoria municipal, distinta de l’actual, aborde l’assumpte amb més seriositat. ¡I amb més trellat!

(publicat a Levante-EMV, el 17/11/2012)