dimecres, 8 de desembre del 2010

La culpa no és de la pianista

Recorde que fa uns anys, quan comencí a donar les meues primeres classes, estava de moda la teoria matemàtica de conjunts. S’havia d’explicar als alumnes la propietat transitiva de les relacions binàries al si dels conjunts. Una relació binaria és transitiva si un element es relaciona amb altre i aquest segon amb un tercer, perquè llavors el primer es relacionarà també amb el tercer. Així, per exemple, donat el conjunt de les tomaques, la relació binària "major que" és transitiva, perquè si la tomaca a és major que la b, i la b és major que la c, llavors la tomaca a és major que la c. Doncs bé, la regidora encarregada dels afers musicals se sap de memòria la propietat transitiva: si Zapatero no dóna calés a la Conselleria de Cultura, i aquesta no en dóna al conservatori Lluís Milà, llavors ZP nega els diners al conservatori municipal. Ja saben: el president del govern central és culpable fins i tot de la mort de Manolete.

Tanmateix, bromes a banda, la regidora Soro no enfoca bé la seua anàlisi. Hauria de saber un poc més d’història. Fa anys, el darrer govern municipal socialista encetà un projecte musical ambiciós: convertir el convent de Sant Agustí en conservatori superior, integrar-lo a la xarxa pública, crear una orquestra barroca i especialitzar el centre en música antiga. S’enllestiren les primeres fases d'aquest projecte: rehabilitació del convent, implantació del grau elemental, contractació de professorat... Totes les mesures comptaren amb el recolzament del PP, llavors a l’oposició. El següent pas havia de ser la consecució del grau professional. (Una vegada aconseguit, les bandes s’encarregarien dels estudis elementals, i les administracions públiques, dels professionals.) S’iniciaren converses amb la Conselleria, amb la qual se signà un conveni encara vigent. El govern valencià es comprometé a subvencionar el conservatori mentre es buscava una solució per al futur laboral del professorat. Però vingueren les eleccions i el projecte inacabat passà a mans d’un nou director d’orquestra, Alfonso Rus.

Allò que havia de ser conservatori superior esdevingué un calaix de sastre: els estudis de música hagueren de compartir instal·lacions amb altres activitats. L’Ajuntament es desentengué de l’orquestra barroca i dels cicles de música antiga. «Qui vulga gambes, que vaja al bar», proclamà el primer edil, fent un acudit fàcil amb la viola da gamba. Les jornades de música antiga, que s’havien d’haver celebrat a Xàtiva, marxaren a Peníscola. I es ficà dins del congelador aquell vell projecte d’integració a la xarxa professional de conservatoris. Han passat quinze anys, la subvenció de Conselleria s’ha quedat curta, han minvat els ingressos municipals —coses de la crisi del rajol i la subsegüent davallada de llicències— i l’Ajuntament no sap d’on traure diners per a pal·liar el dèficit del conservatori municipal. No passa res! Finalment ha decidit traure’ls dels usuaris, pujant les taxes de matrícula un 40%.

Aquesta pretensió d’endossar augments de preus a alumnes ja inscrits és possiblement il·lícita; no es poden demanar taxes superiors a les vigents en el moment de formalitzar la matrícula. Tant se val! La regidora Soro va amenaçar de deixar sense plaça qui no mostrés per escrit la seua conformitat amb la mesura il·legal. De pas, tirà la culpa de tot l’embolic als tècnics, que difícilment poden defendre’s de l’acusació. Qui té, en realitat, la culpa de tanta dissonància? La pianista? El mosso que li afina les cordes? Els periodistes que li fan entrevistes? No! La culpa és del director d’orquestra! «Ací, el director d’orquestra sóc jo. Els músics han de seguir les pautes que marque jo», va dir Rus en certa ocasió, referint-se al seu paper i al dels regidors de l’equip de govern. La responsabilitat que hagen passat quinze anys i el conservatori de Xàtiva continue fora de la xarxa pública s’ha d’atribuir, per tant, a la persona que maneja la batuta. És pura aplicació de la propietat transitiva: si el director d’orquestra dóna un to equivocat als músics i aquests toquen de manera discordant, llavors és el director qui desafina. Elemental!

(publicat a Levante-EMV, el 08/12/2010)