¿Sumar o restar?

Des dels seus inicis, Podemos mai no m’ha acabat de fer el pes. ¿Per què? Sempre havia trobat massa personalisme en el funcionament del partit morat. I no és que ho diga jo. Pablo Iglesias es un sabio adaptador de Lenin a las circunstancias actuales, afirmà Julio Anguita en 2015. Un partit polític solvent ha de tenir direcció col·legiada. En la foto del nucli fundador de Podemos, presa en 2014 a Vistalegre, figuraven Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre, Tania González, Íñigo Errejón i Pablo Iglesias. En 2019, cinc d'aquelles persones havien desaparegut de la direcció, per desavinences, purgues internes o altres motius. (Errejón fundà Más Madrid.) Abans de marxar, Pablo Iglesias designà successora al lideratge. Podemos et pot caure millor o pitjor. Ara bé, cal reconèixer que la seua aparició menejà el "tauler", significà un revulsiu al panorama polític. Podemos aconseguí formar part del primer govern espanyol de coalició des de la II República. La presència de Podemos a l'executiu s'ha traduït en mesures —no tantes com esperàvem moltes persones— que mai no hauria impulsat una majoria socialista absoluta.

Sobretot, el partit violeta ha transformat el llenguatge polític. Per primera vegada, ciutadans i ciutadanes han sentit com, des del parlament i des dels despatxos de ministres, es diuen les coses pel seu nom, sense eufemismes: que la policia comet sovint il·legalitats i abusos, que molts jutges estan polititzats i són masclistes, que el poder mediàtic manipula la informació, que alguns empresaris ultrapassen la línia d'allò tolerable... La dreta, els poders econòmics i llurs mitjans es llançaren en tromba, des del minut zero, contra Podemos. Les coses que s'han arribat a dir de la ministra Irene Montero mereixen figurar en una antologia de la infàmia. És possible que la formació violeta acabe desapareixent, però convindria no soterrar-la mentre no s'haja mort. Potser Yolanda Díaz crega que l'òbit es produirà després de les imminents eleccions autonòmiques i locals. A mi, la ministra de Treball tampoc no m'acaba de fer el pes. Sumar és un nou intent d'organitzar l'espai polític espanyol a l'esquerra del PSOE. La diversitat nacional no hi pinta res. De fet, les esquerres nacionalistes basca, catalana i gallega no s'han adherit a l'operació de Díaz.

 

Vinyeta de Peridis

 

Només Compromís ha fet el paperot —possiblement en contra del parer d'una gran part dels militants de Més-Compromís (l'anterior BNV, soci majoritari de la coalició). Jo ja he passat per la contrarietat de votar a un Compromís amb adherències que no m'agradaven —en 2015 o 2019, per exemple. I les estranyes aliances dels valencianistes no van donar uns grans resultats electorals. Si s'analitza bé, el front ample d'esquerra no es tan nou com puga semblar a primera vista. És l'enèsim intent dels comunistes i els seus aliats d'assolir algun protagonisme a la vida política espanyola. Yolanda Díaz prové del Partit Comunista i Esquerra Unida. D'altra banda, bé que s'ha dit que la plataforma Sumar ha aconseguit arrossegar més d'una dotzena de partits, la realitat és més simple; de moment, aglutina IU, Más País, Catalunya en Comú i un seguit de grups molt xicotets. (Com s'ha dit adés, Compromís també s'hi ha adherit.) Dóna la sensació que Errejón i Ada Colau intenten agarrar-se a una taula de salvació. Però el desastre electoral podria ser majúscul si Podemos queda al marge. A més, hi ha certes coses que no convencen gens.

Yolanda Díaz ha protagonitzat un llarguíssim procés d'escolta que no acabava mai, cosa que pot haver erosionat massa les seues expectatives. La vicepresidenta mostra un tarannà molt rialler i amorós. Reparteix petons i abraçades a tort i dret. Però només amb rialles —¡he, ha!— i discurs retòric i buit de contingut no s'arriba lluny. Fins ara, la vicepresidenta té prou popularitat, però la seua participació a la campanya de les eleccions gallegues de 2021 no donà als seus coreligionaris els resultats esperats. Durant el procés d'escolta, s'ha afartat de dir que la cosa no va de sigles ni de partits, sinó de recuperar la política des de la gent. En ese movimiento ciudadano, soy una pieza más, pero yo me sumo si vosotros queréis. ¡Només faltaria! ¿Encara hi ha alguna possibilitat d'acord entre Podemos i Sumar? Les relacions estan molt enverinades. L'electorat d'esquerres assiteix atònit a l'espectacle: dos puntals d'una de les forces del govern de coalició —IU i Podemos— tirant-se els trastos pel cap. A les pròximes eleccions locals i autonòmiques, Podemos i membres de Sumar rivalitzaran pel vot —a Xàtiva, sense anar massa lluny. ¿Sumar o restar?

Finalment, hi ha un detall cridaner. El poder mediàtic sembla haver apostat molt descaradament per la plataforma de Yolanda Díaz. És lògic. Per a l'establishment, Podemos és la bèstia Negra. El sistema —en què s'inclou també el PSOE— troba més confortables els somriures, el bon to i el tarannà dialogant de la vicepresidenta. Però el bon rotllo mai no ha servit per a eliminar les situacions d'injustícia. Si els grans mitjans de comunicació, portaveus dels enemics de classe, estan còmodes amb forces polítiques que es reclamen progressistes, alguna cosa no funciona bé. Potser l'establishment està utilitzant la vella tàctica del divideix i venceràs, que podria donar fruits ben apetitosos: la desfeta electoral de l'esquerra i la possibilitat d'un govern de coalició de dreta i ultradreta. En fi, la pretensió (per part dels petits grups integrats en Sumar) que es done a Podemos, si finalment s'arriba a un acord, el mateix tracte que a tots, a l'hora de formar les llistes per a les eleccions generals, deu ser una broma. Semblen ignorar que Podemos és encara una força molt gran i sòcia del govern de l'Estat. En les autonòmiques valencianes, l'embolic està assegurat.