Enguany es commemoren el centenari del nomenament com a patrona i el cinquantenari de la coronació canònica de la Mare de Déu de la Seu. Amb motiu de l'efemèride, la imatge ha estat treta del seu cambril. Mentre escric aquestes línies s'anuncia una missa oficiada per Manuel Ureña, arquebisbe emèrit de Saragossa, que se celebrarà dissabte a l'Albereda, presidida per la patrona. L'antiga marededéu, gòtica i negra, fou cremada durant la Guerra Civil. L'actual, també moreneta, és obra de Marià Benlliure. La casualitat ha volgut que encara cuege un esquetx del programa Està passant, emès per TV3, en què es feia una paròdia de la Mare de Déu del Rocío. La sàtira desfermà la crítica de tots els partits —inclosos els d'esquerra—, andalusos i d'àmbit estatal. La televisió pública catalana fou acusada d'andalusofòbia. Posteriorment, una allau de comentaris a favor i en contra de l'esquetx —amb opinions sobre quines coses caldria considerar humor i quines no— inundà mitjans i xarxes socials. Els catòlics integristes estan molt ofesos.
L'Associació d'Advocats Cristians denuncià, per un delicte d'escarn als sentiments religiosos, els tres humoristes que protagonitzaren la facècia. Curiosament, encara no han denunciat una burla anterior a la Mare de Déu de Montserrat. En fi, deixem de banda ofenses reals o imaginàries als andalusos —a hores d'ara, tothom s'haurà format ja una opinió sobre l'afer— i centrem-nos en els aspectes religiosos de la controvèrsia. Des dels seus orígens, el cristianisme ha estat immers en debats freqüents sobre la permissió o no del culte a imatges de Crist, la Mare de Déu i els Sants. Els contraris pensen que les pintures i les escultures indueixen a la idolatria. Durant els segles VIII i IX, hi hagué a l'imperi bizantí dos períodes iconoclastes en què es prohibiren les imatges. A l'Església, però, li venien bé per a fer propaganda —proselitisme o evangelització en terminologia eclesiàstica. Per tant, s'acabà acceptant el culte a les representacions. S'inventà una diferenciació subtil entre latria i dulia —que els costa de comprendre als fidels llecs en teologia.
El culte de latria es dóna a Déu, el de dulia, a sants i àngels —el d'hiperdulia a la Mare de Déu. ¡Uf! Els temples s'ompliren d'imatges, per a il·lustrar gents analfabetes, o unes poques alfabetes; sols el clergat podia accedir a la Bíblia. Luter la traduí a l'alemany, perquè els seus compatriotes pogueren llegir-la. Quasi tots els protestants foren iconoclastes. Ortodoxos i catòlics, partidaris de la iconodulia. I bé que dulia és veneració als sants, no a les seues representacions, el perill de venerar imatges fou molt gran. S'ha de tenir present el gran impacte visual que suscità el barroc. El culte marià havia assolit una gran difusió en època medieval. Els ordes monàstics, sobretot el cistercenc, foren els propagadors principals. A la mort de Bernat de Claravall (1153), el Cister s'estenia per tot Europa. L'orde evangelitzà el centre i el nord del continent, on encara no havia arribat el cristianisme. Dels segles XII i XIII data la gran munió d'imatges trobades per pastors, en arbres, pous i coves, o per camperols, mentre llauraven camps, sempre a la rodalia de petites viles. La proliferació de marededéus provocà gran nombre d'advocacions marianes i romeries.
En teoria, la del Pilar, la de Lourdes, la de Fàtima, la de la Seu o la dels Desemparats —per ficar alguns exemples— són la mateixeta Mare de Déu. Però històries inversemblants fan creure a incomptables fidels de cada lloc que la seua és única i insuperable. ¡La més guapa i enjoiada! La dulia frega l'adoració de les imatges, la idolatria. Els tumults en l'ermita del Rocío, la plaça de la Mare de Déu de València i les processons de Setmana Santa evoquen l'escena de l'adoració del vedell d'or (Èxode 32:4). S'estableixen rivalitats entre unes imatges i altres: a Sevilla, entre l'Esperança de la Macarena i l'Esperança de Triana; a Xàtiva, entre el Natzarè i el Crist de la Palma —això sí, sense els excessos sevillans. El barroquisme i la devoció per les imatges duen a l'exageració. Tornem al principi. Polònia, altre programa de TV3, oferí un nou esquetx en què apareixien juntes la Mare de Déu del Rocío i la Moreneta. Això, duplicar o centuplicar figures sacrosantes, ho ha fet l'Església tota la vida. A Xàtiva es retrà culte —¡d'hiperdulia, eh!— a altra Mare de Déu, la de la Seu. Imagine que l'Albereda estarà ben plena de fervor i veneració. ¡Uei!
(publicat a Levante-EMV, el 22/04/2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada