En molts estats del centre i el nord d'Europa s'estilava que els polítics dimitiren en determinades circumstàncies per responsabilitat política. Faig servir el temps verbal en passat perquè ignore si el costum encara manté vigència; el món canvia a velocitat de vertigen. Va dimitir un ministre britànic que havia comès una infracció de trànsit i assajà de encolomar-li la pèrdua de punts a la seua dona. Dimitiren dos polítics alemanys per haver plagiat les seues tesis doctorals. Va dimitir un ministre suec de Justícia perquè s'havia fugat de la presó un condemnat perillós. En fi, les dimissions es produïen a conseqüència d'actuacions irregulars o presumptament delictives, però també per fracassos de gestió, per escàndols atribuïbles a l'àmbit de competències pròpies, per errors, per falta de vigilància dels subordinats... A casa nostra no sol dimitir ningú. Jo m'he de remuntar a l'època del ministre Antoni Asunción per a trobar una dimissió a l'europea, per la fuga de Roldán. Entre els nostres polítics, la responsabilitat, que se substancia amb la dimissió, és una rara avis. Deu ser un tret cultural. Es confon responsabilitat política amb culpa penal.
És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust de Mazón per la vida ociosa i contemplativa; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.
Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.
Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el seu futur econòmic. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿perquè no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)
No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.
Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, IU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.
És evident que la gestió de l'emergència provocada per la dana d'octubre de 2024 fou desastrosa. La incompetència va causar 230 morts i pèrdues materials que afectaren una quantitat ingent de persones. Es poden barallar moltes explicacions sobre el perquè de la nefasta gestió: manca de responsabilitat i competència dels membres del govern valencià; por a perjudicar els interessos del sector hostaler (la darrera setmana d'octubre acabava en un pont de tres dies, per la festivitat de Tots Sants); desconfiança en els consells científics; gust de Mazón per la vida ociosa i contemplativa; actuació pusil·lànime de la consellera Pradas... Potser fou una combinació de tot plegat. En qualsevol cas, la magnitud de la tragèdia exigia la immediata assumpció de responsabilitats polítiques. Si fórem un país del nord d'Europa, Mazón hauria dimitit i tindríem altre president de la Generalitat des de fa temps. No era on havia de ser el dia mès tràgic de la història recent dels valencians. Un president com cal hauria suspès l'agenda oficial i s'hauria posat al front dels serveis d'emergència, encara que el comandament correspongués a la consellera Salomé Pradas.
Mazón no féu res del que tocava. Va estar enjogassat tot el dia. Si això no és causa suficient per a substanciar la responsabilitat política, ¿què haurà de motivar-la en el futur? ¿Què ha de passar perquè el president de torn assumisca la seua responsabilitat? Mazón ha posat el llistó molt alt. Molta gent es preguntarà quins són els motius pels quals Mazón no dimiteix. Les raons exactes només les sap ell, però podem suposar-ne algunes sense por a equivocar-nos. Primerament està la confusió entre responsabilitat política i culpa penal. De fet, que Mazón reba algun retret penal és molt problemàtic per tres motius: la responsable de gestionar una emergència de nivell 2 era la consellera de Justícia i Interior (el president no volgué elevar el nivell malgrat la gravetat dels fets); serà difícil provar davant la sala la comissió dels delictes d'homicidis i lesions imprudents que s'imputen de manera indiciària a Pradas i Emilio Argüeso, l'ex secretari autonòmic (caldrà acreditar el nexe causal entre l'actuació dels polítics i les morts); les resolucions precedents dels tribunals valencians (al cas Mónica Oltra, posem per cas) han solgut afavorir clarament el PP.
Així i tot, Mazón deu creure que la dimissió pot ser interpretada com acceptació de culpa penal. No vol perdre el fur. D'altra banda, vol assegurar-se el seu futur econòmic. Si completa la legislatura, tindrà, com estableix l'Estatut dels Expresidents de la Generalitat Valenciana, oficina, dos assessors i xofer al seu servei, i passarà a ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu per un període de quinze anys. Tampoc no s'ha de descartar l'ambició d'estar dalt de tot; assegura que vol tornar a presentar-se candidat a presidir la Generalitat. ¿Mala lectura de la realitat o clarividència? Si Trump o Milei guanyen eleccions, ¿perquè no hauria de guanyar-les Mazón? La tragèdia del 29 d'octubre de 2024 ens ha descobert que els valencians tenim un president de la Generalitat gens ni mica honorable. És un mentider, un desentit a qui tant li és ali com pardali, un covard capaç de passar el mort als subordinats per salvar la pell, un tipus desmemoriat (Tener la conciencia limpia es síntoma de mala memoria, deia Marcos Mundstock, del grup Les Luthiers) i mancat de decor (quan estigué desaparegut el dia 29, ¿feia alguna cosa que no s'atreveix a confessar?)
No té empatia amb els familiars de les víctimes mortals, que no ha volgut rebre. No ha demanat perdó («¿De què?», deu pensar). Ha llançat totes les culpes de la catàstrofe als altres. Té la corfa més dura que un cocodril; quan surt al carrer, suporta l'allau d'insults i retrets sense immutar-se. Menteix als ciutadans, als periodistes i en seu parlamentària amb una total desimboltura. ¡A fer punyetes la responsabilitat política! ¡El poder és el poder! Usted ya conoce a los valencianos. No hubieran hecho caso de la alerta, li digué a un home d'Aldaia que li recriminava la tardança a enviar el missatge d'alerta. ¡L'equivalent al se hubieran muerto igual de Díaz Ayuso! ¿Per què tolera el PP tot açò. ¡Per pur tacticisme! Fins ara, ha considerat molt arriscada una convocatòria electoral anticipada. Potser, prefereix esperar a veure què passa amb la legislatura de Sánchez. Descartada la dimissió de Mazón (perquè caldria consensuar amb Vox el nom del nou president o la nova presidenta de la Generalitat), els dirigents de Génova semblen tenir la vista posada únicament en les enquestes. Esperen que l'efecte nociu d'El Ventorro vaja diluint-se a poc a poc.
Alguns sondejos auguren que la dreta i la ultradreta tornaran a obtenir la majoria absoluta en les pròximes eleccions autonòmiques, amb una persona candidata a presidir el govern valencià que no siga Mazón. (Vox resultaria ser el grup més afavorit per l'enorme malestar ciutadà.) I mentre, ¿què fa l'oposició? Jo trobe que està desapareguda, sobretot la del PSOE. Crec que el mantra de "Mazón dimissió" ja no dóna més de si. Caldria una oposició en positiu i encoratjadora per al votant progressista i per als valencianistes. Altrament, ¡estem llestos! És possible que la nul·la prevenció de la catàstrofe i la pèssima gestió de la pitjor emergència patida pels valencians des de la riuada de 1957 no tinguen el càstig merescut a les urnes. Si malgrat superar totes les línies roges de la ignomínia i el maltracte als ciutadans, la dreta revalidés el suport electoral, caldrà passar el tant de responsabilitat als votants. Però que mai no es puga dir que l'oposició no va fer bé la seua feina. La feina opositora és cosa sobretot del PSOE i Compromís; altres formacions —com ara Sumar, IU o Podemos— estan sumides a hores d'ara en la més absoluta de les irrellevàncies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada