Mort Pasqual, li portaren l’orinal

Impossible d’escriure alguna cosa que no s’haja dit ja sobre el tancament de RTVV. Xavi Aliaga, posem per cas, afirma que l’ens públic valencià començà a morir el dia en què se li va imposar un llistat de paraules prohibides, tot un gest de claudicació. La mort definitiva arribaria amb Eduardo Zaplana, que omplí la casa de comissaris polítics. Molts treballadors de RTVV, en comptes de combatre la manipulació política, s'hi adaptaren i claudicaren. Aliaga arriba a preguntar-se si la corporació pública no hauria mort ja abans de nàixer. Jo pense que, efectivament, la RTVV va nàixer morta. Ho diré amb altres paraules: Canal 9 no va sorgir amb un projecte positiu, amb voluntat d’oferir als valencians un servei públic, sinó amb la intenció negativa de fer-li la guitza a TV3. En realitat, la creació de la televisió pública valenciana és un dels episodis que jalonen la contínua confrontació amb els nostres veïns catalans.

Ja he contat aquesta història en altres ocasions. Fins a 1989, TV3 havia estat el tercer canal valencià gràcies a una iniciativa estrictament privada: el seu senyal era difós per la xarxa d'estacions reemissores instal·lada per Acció Cultural del País Valencià (les persones que volien rebre'l havien de modificar les antenes col·locades a les seues llars). A poc a poc, aquell senyal anà escampant-se pel país. Sense anar massa lluny, eren moltes les comunitats xativines de veïns que feien les adaptacions necessàries a l’antena col·lectiva per tal de poder veure el futbol transmès per TV3 (que també programava dibuixos animats per als més menuts). I clar, Joan Lerma, llavors president de la Generalitat Valenciana, i l’ínclit Alfonso Guerra, vicepresident del govern central, no podien tolerar que un canal català, la televisió  de l'autonomia governada pels nacionalistes "exacerbats" de CIU, envaís el nostre territori.

El govern de Felipe González autoritzà la creació d'una televisió valenciana, assignant-li les freqüències que ocupava TV3. Quan Canal 9 inicià les seues emissions, en 1989, esclatà el conflicte. La Generalitat Valenciana, amb el suport del ministre Barrionuevo, aconseguí una orde judicial per a tancar els reemissors d'ACPV. Aquella orde, executada per la Guàrdia Civil, permeté que Canal 9 comencés a emetre, en vespres electorals, amb un 95% de cobertura, utilitzant una infraestructura que havien pagat de la seua butxaca nombrosos ciutadans privats. RTVV va nàixer, per tant, a la contra. Això provocà que un sector important de valencians —jo entre ells— donés l’esquena al nou canal des del primer moment. La seua creació obeïa a raons polítiques; el govern valencià volia disposar d’un mitjà audiovisual propi, pretensió clarament incompatible amb un servei públic propietat de tots els valencians.

La gent sembla oblidar que la manipulació política de la RTVV ja començà a l’etapa socialista —l’inefable Amadeu Fabregat fou l’encarregat de cuinar-la. En fi, el conflicte amb els socis d’ACPV acabà solucionant-se provisionalment i la televisió de Catalunya es pogué veure, al sud de la Sénia, durant vint anys. Però la normalitat mai no fou absoluta. Tothom recordarà les picabaralles que provocava la retransmissió dels partits de futbol. La cobertura de Canal 9 era dolenta de solemnitat; els locutors parlaven una llengua marciana. Com que els espectadors preferien connectar amb TV3, l’audiència de la televisió valenciana minvava clamorosament durant les retransmissions esportives. ACPV es veié forçada a acceptar la desconnexió quan hi havia futbol —havia de transmetre  pel·lícules, en comptes de partits. Ja es veu el respecte que tenien els nostres governats per la sacrosanta llibertat d’elecció dels espectadors.

Les emissions catalanes acabaren quan Montilla, durant la seua etapa de ministre, llevà a Acció Cultural les darreres freqüències analògiques que ocupava el senyal de TV3, per tal d'adjudicar-les a laSexta, un nou canal generalista. Més tard, Francisco Camps donà el cop de gràcia. Com que el PP havia convertit Canal 9 en un butlletí partidista des que ocupava la Generalitat Valenciana, la fosa de la televisió catalana deixà sense alternativa molts valencians. La parcialitat, la censura, els programes fem, la manipulació política barroera i la baixíssima qualitat de la graella espantaren els espectadors —últimament, RTVV només tenia un 3% d’audiència. Quant al forat econòmic, cal recordar que l’ens públic havia esdevingut un pessebre per a recomanats i amics, i la caixa que finançava la política de grans esdeveniments, sovint adjudicats a empreses corruptes a canvi de sobres de diners negres. El PP heretà, en fer-se càrrec de la corporació, un deute de vint milions; en aquests moments,  RTVV en deu mil.

 

Ahir, els treballadors van fer un programa magnífic. ¡Massa tard! «Mort Pasqual, li portaren l’orinal», fa la dita popular. Haurien d’haver reaccionat molt abans. 1.700 persones —algunes d’elles, gent professional i honesta— es queden sense feina. Els valencians perdem una eina que podria vertebrar-nos col·lectivament i potenciar l’ús de la nostra llengua. ¿Responsabilitats? ¡Cap! Els culpables d’assolar el país haurien de ser correguts a codolades. Ara bé, ¿qui hauria de llançar la primera pedra? ¿Algú entre els milions de persones que els han votat?