El súmmum del desficaci

El passat cap de setmana, veia un programa nocturn de documentals emès pel segon canal de TVE. S’hi tractava el tema de l’abús dels medicaments. Em va impactar sobretot el titulat Adicto en América. Hi intervenien polítics, metges, visitadors mèdics, científics i periodistes especialitzats que denunciaven la situació del sistema de salut nord-americà. En EUA, l’abús de medicaments amb recepta augmenta de manera exponencial. Sols a Florida moren set persones al dia a causa de l’ús indegut o l’abús de fàrmacs. La indústria farmacològica, les polítiques del govern i els metges tenen responsabilitat compartida en aquesta dependència a les drogues farmacèutiques. El país només té el 5% de la població mundial, però consumeix el 80% dels narcòtics amb prescripció mèdica i el 50% dels medicaments de tot el món. La manca de control en l’expedició de fàrmacs facilita el seu tràfic i l’augment de la despesa sanitària.

Les corporacions farmacèutiques no estan gens interessades a millorar la salut de la gent. Són empreses privades que han d’obtenir guanys, han de repartir dividends entre els seus accionistes. En EUA, el preu dels medicaments es fixa lliurement. Els programes públics Medicare (destinat a persones de la tercera edat) i Medicaid (que atén famílies i gent amb baixos recursos econòmics) han de pagar, per tant, els preus que marca la indústria, molt elevats. La factura és onerosa per als contribuents. En definitiva, els Estats Units són el país del món que més diners gasta en salut (8.000 dòlars anuals per persona, més del doble que els altres països desenvolupats —Luxemburg, posem per cas, gasta 4.000—). Això no obstant, la qualitat del sistema de salut nord-americà és molt inferior als estàndards dels països avançats; Els EUA es troben al lloc 33 del ranking mundial que mesura la mortalitat infantil, molt per sota de tots els països desenvolupats —fins i tot per sota d’alguns països en vies de desenvolupament.

Es pot dir, per tant, que la despesa sanitària de la primera potència mundial és molt ineficient. Les empreses farmacèutiques realitzen els assaigs clínics dels nous medicaments amb un rigor escàs, amaguen els seus efectes secundaris, promouen, contravenint la llei i les disposicions de l’organisme regulador, usos fora d’aprovació —ho fan de manera subreptícia, és clar. En fi, llancen al consumidor campanyes publicitàries molt agressives —la publicitat directa està prohibida en altres països— i dediquen moltíssims diners a embolicar els metges, que obtenen diversos incentius (comissions, conferències remunerades, publicació d'estudis) si prescriuen els fàrmacs que interessen a la indústria. Com que els seus guanys són astronòmics, les farmacèutiques financen campanyes electorals —d’Obama, Hilary Clinton, McCain— amb unes xifres molt elevades. L’actitud depredadora de les corporacions és realment esgarrifosa; s’han arribat a inventar malalties per a determinats medicaments. ¡El món a l’inrevés!

L’empresa Ely Lilly, posem per cas, va estudiar la manera d’alterar el funcionament normal d’un neurotransmissor, la serotonina. Tot seguit, va traure el Prozac, que inhibeix la recaptació d’aquesta substància i inunda el cervell amb ella (provocant, de pas, alguns efectes secundaris que requereixen l’administració de tranquil·litzants). Quan la patent del fàrmac estava a punt d’expirar —podia ser substituït per un genèric barat—, l’empresa tragué un substitut caríssim,  Zyprexa, indicat per a l’esquizofrènia i els trastorns bipolars. Ara bé, Ely Lilly subornà els metges d’atenció primària perquè receptaren el medicament a nens i ancians que no requerien atenció psiquiàtrica. El cost de la prescripció fora d’indicació corria a compte dels programes públics i les asseguradores. El medicament tenia efectes secundaris terribles; provocà fins i tot algunes morts. Ningú no va anar a la presó. L’empresa pagà una multa irrisòria.

El panorama sanitari nord-americà és, en definitiva, esborronant: els efectes adversos de les noves substàncies són la quarta causa de mortalitat; el 85% dels nous fàrmacs no millora en res els ja existents; la seua experimentació no és realitzada per entitats sense ànim de lucre; l’organisme federal encarregat del procés de revisió, la Food and Drug Administration (FDA), està finançat per les mateixes farmacèutiques que ha de supervisar; entre els executius de l’FDA i la indústria farmacèutica està generalitzada la pràctica de la “porta giratòria”... En resum: la salut dels nord-americans està en mans d'unes companyies farmacèutiques i asseguradores que només persegueixen el benefici econòmic. La conseqüència d’això és que els EUA ocupen el lloc trenta-setè al ranking de països ordenats segons el seu nivell de salut (França, Itàlia i Espanya ocupen el primer, el segon i el setè respectivament).

A pesar de tot, els polítics del PP s’inspiren en els EUA. L’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, contestava, en ser interrogada pels plans de privatització de la sanitat madrilenya: No le quepa la menor duda de que la empresa privada es más eficiente que la pública. ¿Més eficient? Si per eficiència s’entén la minimització dels costos i la maximització dels beneficis, no cap dubte que les farmacèutiques i les asseguradores nord-americanes són eficientíssimes. Però si eficiència significa aconseguir un estàndard de salut elevat per a tota la població sense gravar excessivament les arques públiques, llavors, el model de sanitat privada dels EUA és la personificació mateixa de la ineficiència més absoluta. Eliminar el sistema que ens col·loca al setè lloc del ranking mundial, per tal d'implantar un nou model, copiat del país situat en la trenta-setena posició, és, per tant, el súmmum del desficaci. Conclusió: la senyora Aguirre devia estar pensant en el negoci, eficientíssim, de les empreses privades d’alguns amics seus.