dilluns, 19 de setembre de 2022

L'establishment

L'omnipresència als mitjans de comunicació de tot allò relacionat amb la mort de la monarca britànica i la proclamació del nou rei m'ha empentat a llegir de nou el llibre El Establishment, la casta al desnudo, d'Owen Jones. L'assagista explica que la democràcia és molt precària, perquè xoca constantment amb els interessos creats dels qui retenen el poder, ço és, dels qui formen l'establishment. Determinats cercles de persones, majoritàriament no electes —exemptes, per tant, d'assumir responsabilitats polítiques—, remenen veritablement les cireres, no sols gràcies a la riquesa i el poder que comparteixen, sinó també a les idees i les mentalitats que regeixen la seua manera de captenir-se. L'establishment es compon —com tota la vida— d'una sèrie de grups poderosos que necessiten protegir la seua posició en un sistema que dóna el dret de vot a tota la població adulta. Han d'assegurar-se que la democràcia no amenace els seus interessos. En aquest sentit, l'establishment és el tallafocs que aïlla una minoria de la majoria de la població.

El columnista de dretes Paul Staines ho desvela: «Portem ja quasi mig segle de sufragi universal i el capital troba maneres de protegir-se dels votants.» Aquells que han nascut rics i poden usar llurs diners per a entrar a les trames dels privilegiats dominen l'establishment. Aquest està dotat d'idees i d'institucions que legitimen i protegeixen la concentració de riquesa i poder en poques mans. La ideologia de l'stablishment modern, el conjunt de postulats que ajuda a racionalitzar i a justificar la seua posició i la seua conducta, és el neoliberalisme. Els neoliberals propugnen la fe en la bondat absoluta del mercat lliure. Són partidaris de transferir recursos públics a negocis orientats a maximitzar els beneficis. Mostren la sua oposició —fins i tot llur hostilitat— al paper regulador de l'estat. Volen reduir la càrrega fiscal dels interessos privats i reprimir tota forma d'organització col·lectiva que puga desafiar els seus objectius. Es presenten com a paladins de la llibertat —de l'econòmica especialment— i de l'individualisme. L'establishment fa creure que els seus dogmes són de sentit comú, tan naturals com la vida o les lleis que regeixen el clima.

Qui no està d'acord amb tot açò queda fora del sentit comú, és considerat un excèntric o, pitjor encara, un element marginal i extremista. La gent de l'establishment creu a ulls clucs en la ideologia neoliberal. Tanmateix, al centre del seu pensament hi ha un error lògic. Potser detesta l'estat, però en realitat en depèn per complet per a prosperar. Bancs rescatats, infraestructures finançades per l'estat, protecció estatal de la propietat privada, recerca i desenvolupament, força de treball formada gràcies a la gran inversió pública, nombrosos subsidis... Són exemples del que es pot denominar "socialisme per als rics" que caracteritza el pensament de l'establishment. Les grans empreses no volen estat, però en depenen. Volen retalls generalitzats excepte en allò que les beneficia. Si ens fixem, tot allò que explica Owen Jones sobre el Regne Unit es pot dir també de la pell de brau. La monarquia és exemple de grup de poder, un dels pilars tradicionals de l'establishment. De fet, els membres de les famílies reials anglesa i espanyola hi pertanyen.

Tant al Regne Unit com a Espanya, les corones —davant d'amenaces de vegades formidables— han hagut d'adaptar-se per a sobreviure, han trobat les maneres de protegir-se de la democràcia. Segons Owen Jones, la sobirania del Regne Unit pertany per damunt de tot a la monarquia, no al poble. La corona serveix per a institucionalitzar els trets inherentment antidemocràtics de l'establishment. En realitat, Regne Unit no és un país constitucionalment governat pel seu poble. Es governa en nom del rei. La corona és un gran grup econòmic propietari de terres, immobles, obres d'art, joies i altres béns. Els britànics la denominen The Firm. Bona part dels béns donen rendiment econòmic (tiquets, activitats agrícoles i ramaderes, lloguers, indústria alimentària). Molts dels beneficis s'inverteixen en participacions en grans empreses. Segons la revista Forbes, la fortuna de la corona britànica puja als 28.000 milions d'euros, 500 dels quals eren patrimoni personal de la reina Elisabet II. D'altra banda, l'aristocràcia encara té molt de pes al Regne Unit.
 

Més d'un terç de la terra i més del 50% dels terrenys rurals estan en mans de 36.000 aristòcrates, alguns dels quals seuen a la Cambra dels Lords. Pertanyen a les trames dels privilegiats que dominen l'establishment. L'església anglicana també en forma part. L'arquebisbe de Canterbury, la dignitat eclesiàstica més alta, és designat pel primer ministre en nom del monarca, que és cap de l'Església d'Anglaterra. Regne Unit és un dels països menys religiosos del món. Només un de cada deu britànics acudeix a l'església setmanalment. La quarta part dels ciutadans no té cap creença. L'església conserva, però, un poder considerable. Dirigeix una de cada quatre escoles primàries i secundàries d'Anglaterra i Gal·les. Els bisbes seuen a la Cambra dels Lords. (Regne Unit és un dels dos únics països del món —Iran és l'altre— en què clergues no electes ocupen escons a cambres legislatives.) En el segle XIX, l'església posseïa més de 880.000 hectàrees de terra i era el major terratinent de les illes. A hores d'ara, continua sent propietària de finques que sumen més de 40.000 hectàrees de terra rural —a banda dels terrenys que conserva a les ciutats.

Mentre rellegia el llibre d'Owen, no deixava de pensar en els nombrosos paral·lelismes que hi ha entre els establishments hispànic i britànic. En fi, els escuders que treballen als think tanks, els acadèmics, els propietaris dels grans mitjans de comunicació, alguns periodistes, els cossos i forces de seguretat, les forces armades, els alts funcionaris (diplomàtics, magistrats, alts càrrecs de l'administració) i els parlamentaris de Westminster també pertanyen a l'establishment. La City londinenca, als despatxos de la qual seuen defraudadors, banquers, consultors i magnats, és el nucli dur, el bastió, de les xarxes de poder. Aquestes trames de gent poderosa tenen establerta una aliança amb la casta dels EUA. En realitat, l'establishment britànic està subordinat al nord-americà; el Regne Unit ja no és el que era. Ara bé, igual que els americans tenen Disneyland, els britànics tenen un parc temàtic propi, Monarchy PLC —o The Firm—. Ofereix uns espectacles que deixen embadalits molts autòctons i forans, sobretot durant proclamacions reials, bodes, bateigs i funerals. S'entén que cada vegada més gal·lesos i escocesos demanen la independència.