Exigimos un guía en español

Molts viatgers hauran notat, en traspassar els Pirineus, que la llengua de Cervantes va esvaint-se a poc a poc. És força complicat trobar tríptics o fulls informatius escrits en castellà als museus alemanys, holandesos, suecs... Es podrien contar múltiples anècdotes sobre l’escassa presència de l’espanyol al vell continent. Durant l’estiu de 2004, vaig fer un magnífic periple pels Països Baixos. En Amsterdam, vaig visitar la Casa de Rembrandt, el Rijksmuseum, el Museu Van Gogh... En acabar de passejar per les sales del Rijksmuseum, on es conserven alguns magnífics quadres de Vermeer de Delft i la meravellosa Ronda nocturna de Rembrandt, vaig voler comprar la guia o el catàleg del museu. No en tenien cap publicació escrita en castellà. En manifestar el meu desgrat per no trobar enlloc documentació en espanyol, la senyora de la botiga, arronsant-se de muscles, va dir: Sorry. The Spanish has very little demand. There are brochures in English, French, Japanese, the most popular languages.

En fi, la senyora semblava referir-se al poc interès dels espanyols per visitar museus, però confirmava, en qualsevol cas, l’escassa presència del castellà fora d’Espanya. Jo conserve molts catàlegs, guies i fullets, dels diferents llocs que he visitat, escrits en francès o en italià, perquè no els he trobat en castellà. També és difícil trobar guies oficials que parlen espanyol. Durant un viatge per terres d’Escòcia, vaig visitar la Glasgow School of Art, magnífic edifici modernista de l’arquitecte Charles Rennie Mackintosh. Viatjava amb un grup de valencians, entre els quals hi havia un amic meu, Toni, professor d’anglès. El guia que ens mostrà l’edifici no parlava espanyol. Afortunadament, el professor ens anà traduint al valencià tot allò que ens explicaven en la llengua de Shakespeare.

Aquesta manca de guies que parlen castellà provoca sovint la reacció irada dels espanyols, habituats a sentir dir que la seua és una llengua global. Contaré un episodi esdevingut a Perpinyà en 2006. Un grup de valencians havíem reservat una visita guiada en català al Palau dels Reis de Mallorca. En arribar-hi, ens comunicaren que el guia previst patia una indisposició. Anava a substituir-lo una dona que ens havia de parlar en francès. Al grup hi havia tres dones monolingües militants —segons expressió feliç del lingüista Jesús Tuson— que van adoptar un postura intransigent: No hay derecho. Exigimos un guía en español. Lo del catalán, pase, pero en francés, ¡ni hablar! ¡En español! De res no servien les meues observacions: «No podeu exigir que us parlen en el vostre idioma en un país estranger.» Aquelles viatgeres exigents preferien no entrar al recinte. Jo notava que la dona francesa començava a incomodar-se.

 

La visita corria perill (les protestes són contagioses i els francesos solen prendre’s malament els menyspreus a la grandeur del seu idioma). Finalment, vaig pactar amb la senyora francesa que jo aniria traduint les seues paraules. La visita va concloure feliçment. Vam rebre una veritable lliçó d’història sobre el nostre país. La guia imprevista, que no estalvià cap explicació —fins i tot ens va contar l’episodi llegendari de la concepció, amb enganys, del futur rei Jaume I—, s’acomiadà d’una manera emotiva. Je regrette de ne pas être capable de parler le catalan. J'habite à Perpignan et vous habitez à Valence, mais je sais bien que l’histoire commune nous rend frères. Al final resultà que la senyora francesa, malgrat les aparences, era una monolingüe benèvola.