Lectures

A poc a poc s'acaba l'estiu, i comença un nou curs escolar. Tornen les obligacions quotidianes: portar els nets al col·legi pel matí i recollir-los-en a migdia, perquè pares i mares treballen. Ens trobem immersos en una vida ben pareguda, però distinta, a la ja viscuda quan les nostres filles eren menudes: desdejuni, viatges a l'escola, dinar, deures... S'acaba, per tant, el lleure absolut i la possibilitat de fer tot allò que abellisca. Durant agost i aquestes primeries de setembre, m'he pogut dedicar a la lectura sense nosa. En l'apartat d'autors estrangers, he devorat El triunfo de la injusticia. Cómo los ricos eluden impuestos y cómo hacerles pagar, d'Emmanuel Saez i Gabriel Zucman, economistes i professors de Berkeley. Però voldria parlar-los d'escriptors pròxims. He llegit, per exemple, El peón, de Paco Cerdà, obra pertanyent a un gènere, narrativa de no ficció, que depara sorpreses plaents. Un dels protagonistes del llibre és Arturo Pomar, infant prodigi dels escacs, instrumentalitzat i oblidat pel franquisme. El relat està organitzat en tants capítols, 77, com moviments tingué la mítica partida jugada per Pomar i Bobby Fischer en Estocolm, en 1962.

Els dos personatges foren peons, del franquisme i dels EUA de la guerra freda. Acabaren llurs vides de manera trista. En realitat, el fil narratiu és una excusa per a recordar peripècies d'altres "peons" espanyols i nord-americans dels seixanta: Julián Grimau, l'afroamericà Ronald Stokes, el miner asturià Amador Menéndez, l'universitari negre James Meredith, el poeta Marcos Ana, la pacifista Blanche Posner, Dionisio Ridruejo, Blas Piñar, Marilyn Monroe, Marisol, Joselito, Pablito Calvo, Diego Martínez Barrio... L'obra evoca fets poc coneguts, com l'intent d'assassinar Franco al Valle de los Caídos, amb un explosiu. Es rememora la figura del bisbe de Calahorra, Fidel García Martínez, que s'oposà a Franco durant els anys quaranta, en plena dictadura. Falange ordí una trama difamatòria contra el prelat. Alguns testimonis falsos el presentaren com un home lasciu que mantenia relacions luxurioses amb dones, en prostíbuls i cabarets. No va rebre suport dels companys d'episcopat i optà per l'exili interior, primer a Oña i després a Deusto, en una casa dels jesuïtes. L'obra de Paco Cerdà és una magnífica combinació de literatura i crònica periodística.

¡Dels escacs, metàfora de la vida, a la poesia! He llegit també Balada enmig del bosc, poemari del meu amic Elies Barberà. Segons diu ell mateix al pròleg del llibre, intent de recular fins a les arenes movedisses de l'adolescència. «Com el mamut de dotze tones / de records clavats dins la pell / que avança a trontolls per la vall / nevada i erma del present, / podries, de ràbia pura, / assolar un bosc de tells, / però ets incapaç de desfer-te / d'errors com fòssils dins del temps.» I no vull acabar la columna sense parlar de l'última novel·la d'altre bon amic i company de plana, Xavier Aliaga. A la primeria de setembre apareixia per les llibreries Ja estem morts, amor. S'hi narra la història d'una parella, Minerva i Tristany, i les seues filles, Anaïs i Chloe. Un relat que enganxa. A més dels quatre protagonistes, hi apareix una constel·lació d'actants que remeten, tot i ser ficticis, a la nostra realitat immediata i els seus diversos àmbits —sobretot el polític i el periodístic. Tot està ambientat al país actual, però podria estar-ho en qualsevol altre territori.

Eros i tànatos són els assumptes principals de la història, però pul·lulen pels seus capítols temes com les relacions familiars i de parella, els conflictes de l'adolescència, els avatars del desig, el sexe i l'amor no normatius, la infidelitat, el sentiment de culpa, la descreença religiosa). Resulta difícil dir més coses sense caure en qualsevol anticipació (l'spoiler anglès) que desvetlle l'argument de la novel·la, especialment el seu desenllaç. Podem dir, això sí, que la doble pirueta de Xavier en l'elecció de narrador —o narradora— és sorprenent. O no tant; ben mirat, l'autor fa l'ullet a pel·lícules que molts hem vist. Mentre llegia Ja estem morts, amor, em venia al cap una reflexió de Carl Sagan. Naixement i mort depenen de l'atzar. En la immensitat del temps i la vastitud de l'espai, es produeix el fenomen d'una vida. En fi, han volat unes vacances estranyes; per primera vegada en molt de temps, no he pogut viatjar a cap país avinent o distant. Però les lectures són també un mitjà magnífic per a traslladar-se, de casa estant, a escenaris ben diversos.

(publicat a Levante-EMV, l'11/09/2021)