dijous, 30 de setembre de 2021

La cervesa i la llibertat

La infantesa, l'adolescència i part de la meua joventut transcorregueren amb el teló de fons de la dictadura franquista. He conegut perfectament, per tant, la manca de llibertat. Sé per experiència què se sent quan hom no pot fer qualsevol cosa que li abellisca, com veure pel·lícules o adquirir llibres que estaven vedats (o haver de veure films mutilats per culpa de la censura). Absència de llibertat era també no poder dir en públic segons quines coses, perquè t'arriscaves a rebre la visita de la policia. Mancança de llibertat era perdre's el recital d'un cantautor, perquè havia estat prohibit. En època franquista no existien llibertats tan normals avui com les de convocar vagues o participar en manifestacions de protesta. Algunes persones que jo coneixia acabaren en la presó per manifestar-se. Hom no podia votar a un partit de la seua preferència; les eleccions (que se celebraven molt rarament) no eren lliures, els partits estaven prohibits (només era legal un partit, el Movimiento Nacional) i únicament els caps de família podien participar en les conteses electorals i els referèndums. Ningú no podia exercir certes carreres —la de magisteri, posem per cas— si no comptava amb els corresponents certificats de bona conducta civil i moral expedits respectivament pel comandant de la caserna de la guàrdia civil (o el comissari de policia) i el rector de la parròquia. Les dones ho tenien molt cru. No podien votar, llevat que foren vídues o fadrines emancipades dels seus pares a partir dels vint-i-tres anys. Les menors d'aquesta edat i les casades necessitaven el permís del pare o del marit per a viatjar, elegir professió, disposar dels béns propis, adquirir o vendre béns immobles, obrir un compte bancari... Estava mal vist que freqüentaren bars o cafeteries sense la companyia d'un "tutor" (pare, promès o marit). L'adulteri femení constituïa un delicte. Era impossible divorciar-se. Estaven prohibits els anticonceptius. Però anem a allò fonamental. ¿Existia llibertat per a prendre's una cerveseta en una terrassa? Mmm. Depèn. ¡En Setmana Santa, no! De Diumenge de Rams a Diumenge de Pasqua, tots els establiments d'oci i locals d'espectacles (bars, cinemes, teatres, sales de festa, salons recreatius) havien d'estar tancats. Llevat d'aquesta excepció, la de beure una cervesa, un cubata o qualsevol altra combinació amb alcohol fou la primera llibertat que assoliren els joves —xics i xiquesen època franquista. (Les xiques , cap al final de la dictadura.) Amb l'adveniment de la democràcia, vingueren totes les altres llibertats. Algunes, com les d'expressió i reunió, eren especialment gaudides, després de tant de temps de mancança. Ara, estem pitjor. Un acudit o la lletra d'una cançó et pot dur a presó. Participar en una protesta pot acabar en una multa confiscatòria. Anem enrere com els carrancs, per culpa d'iniciatives legislatives de Rajoy —com ara la llei mordassa— que l'actual govern d'esquerres encara no ha desactivat. Per això m'entra la rialla quan escolte que hi ha llibertat a Madrid, perquè tothom pot prendre's una cervesa amb els amics en una terrassa. També em diverteix escoltar que no hi ha llibertat a les comunitats autònomes on governa l'esquerra. Que jo sàpiga, a Xàtiva no està prohibit prendre cervesa en una terrassa. És més: al País Valencià, l'esmorzar amb els amics, o les amigues, acabat en cafè o cremadet —o en cafè i herber—, és un costum sagrat. En fi, haver viscut en una dictadura permet saber exactament quina cosa és la manca de llibertat.