Gabriel Rufián

 Il·lustració de Rubén Jiménez "Rubencio"

 

Molta gent, sobretot d'esquerra, diu a tothora que Gabriel Rufián és el millor polític del Congrés dels Diputats. M'imagine que realment es vol dir que Rufián és el millor orador del Congrés. En realitat, ser el millor polític i ser el millor orador són coses distintes. Que és un bon parlamentari sembla fora de dubte. Jo també el vaig escoltar en directe fa un temps, a Sant Domènec. Havia estat convidat pel sector escindit de l'agrupació local de Compromís —Empar Penadés n'era el cap visible— a pronunciar un discurs durant un acte celebrat a l'antic convent xativí. Les seues paraules van estar molt bé. El seu discurs era clarament d'esquerra —no sé si sobiranista. Però una cosa és predicar i una altra, donar blat. Evidentment, els discursos parlamentaris de Rufián solen ser clarament d'esquerra, però mai no ha ocupat un càrrec polític executiu, ni de primera ni de segona fila. No ha estat president, ni ministre, ni conseller, ni membre de cap equip de govern municipal. En les darreres eleccions municipals, encapçalà la llista d'ERC al seu poble, Santa Coloma de Gramenet, però els republicans només obtingueren quatre escons i quedaren a l'oposició —hi governa el PSC amb una majoria absoluta de disset regidors. Rufián renuncià l'acta. Per tant, ¿és un bon polític? No ho sabem; no ha passat la prova del 9, que és tocar alguna parcel·la de poder executiu. I com tinc moltes canes, igual que MAR, ja he vist una pila de vegades la mateixa pel·lícula protagonitzada per un gran polític (o una gran política) que ve a unir i a salvar l'esquerra —i tot el progressisme de pas. La penúltima gran promesa de l'esquerra havia de ser Yolanda Díaz, la millor ministra de treball de la democràcia. I ja sabem com ha quedat la cosa. Ara, l'últim salvador de l'esquerra —l'espanyolista, s'entén; l'esquerra d'Euskadi, per exemple, no necessita ningú que la salve— sembla ser Gabriel Rufián. ¿Aconseguirà el seu propòsit? ¡Uf! No ho sé. Encara que d'orígens familiars andalusos, ha reivindicat fins ara la seua militància independentista. Per experiències anteriors, sabem que res que vinga de Catalunya ha estat ben acollit a l'Espanya profunda —i no tan profunda. ¿Serà Rufián una excepció? Vés a saber. Jo tinc els meus dubtes. Amb els anys, m'he fet molt escèptic. Ara bé, compartisc la seua reflexió que s'haurà de fer alguna cosa per a remuntar les perspectives fatals que pronostiquen les enquestes, per a l'esquerra, en les pròximes eleccions generals. Si s'acompleixen, tindrem governs d'extrema dreta durant molts anys. Vist el que passa en altres llocs, ¡cos a terra!