Se sol parlar del pla per a enderrocar el govern en termes massa simplistes: «Si tot es lawfare, res no és lawfare», diuen alguns tertulians. El degoteig d'investigacions judicials de presumptes cassos de corrupció que afecten el PSOE ha provocat la reacció d'una part del partit. El ministre Óscar Puente, per exemple, està convençut de l'existència del pla; ha denunciat l'ús de mètodes no democràtics per a tractar d'enderrocar el govern. Lo siento mucho, pero en las casualidades no creo. Y no me chupo el dedo como no se lo chupa la mayoría de los militantes socialistas y de las personas de izquierdas de este país que están ya al límite [...]. Es bastante claro lo que está sucediendo. Y denunciarlo es una obligación democrática. Ben aviat, alguns mitjans de comunicació han contestat; li recorden que la reacció de tots els partits sol ser sempre la mateixa i demanen al ministre que siga més concret, que explique qui participa en el pla per a enderrocar el govern. Això és demanar-li massa a un ministre. Deu tenir informació, però expressar-la de manera oberta i pública portaria a horitzons d'extrema gravetat una situació ja prou complicada.
El ciutadà corrent sí pot expressar-se més obertament —no del tot; acusar de prevaricació un jutge, posem per cas, pot tenir conseqüències. Cal fer molts rodeigs per a esmentar casos clars de prevaricació. Jo ja he reflexionat anteriorment sobre el lawfare. Les coses no són tan simples. La guerra bruta judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. El cop tou s'ha de contemplar en conjunt, sense perdre's en els detalls, que sovint són contradictoris. Que el PSOE tinga casos certs de corrupció al seu si no obsta perquè es puga afirmar contundentment l'existència del lawfare. Això sí, qui ho afirme serà atacat pels altaveus de la dreta. Zurdo defendiendo a sus corruptos serà la floreta més suau que rebrà. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, l'Estat té un total de 5.416 jutges i magistrats en actiu. Cinc-cents ocupen les places importants als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials). ¡Cinc-cents de cinc mil! El 10% de tota la judicatura. Aquest 10% és bàsicament conservador.
I hi ha motius per a sospitar que aquesta minoria no és gens imparcial. Quant a la incoació de processos penals, cal recordar que la investigació policial i la instrucció no són la mateixa cosa. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general en època de Mariano Rajoy, afirmava que els jutges no fan veritables instruccions en els casos complexos; es limiten a recollir els informes de la policia judicial i a firmar actes. La policia no hauria de fer la instrucció; només ha d'investigar sota la direcció de la fiscalia i el jutge. La policia tampoc no és qui per a seleccionar indicis. Li'ls ha de passar tots al jutge instructor. Ell ja decidirà quins són rellevants per a la causa i quins no. El jutge instructor ha de ser imparcial i crític, i no ha d'admetre sols aquells indicis que puguen incriminar l'investigat. També ha d'atendre aquells que l'exculpen, però els instructors actuen sovint només com acusadors. Haurien d'actuar com un jutge de garanties, una figura que no existeix al nostre ordenament. Quan una minoria de jutges, moguda per motivacions ideològiques, no segueix les pautes indicades, podem sospitar que la seua conducta és prevaricadora, ço és, practica lawfare.
I les forces i els cossos de seguretat, ¿són una veritable policia democràtica? Hi ha raons per a pensar que no. Queden moltes restes franquistes a la policia nacional i la guàrdia civil. ¿Podrien abonar-se a la defensa de la dreta i a la persecució de l'esquerra? Les declaracions de l'inspector Manuel Morocho durant la vista oral del cas Kitchen donen pistes. Seuen al banc dels acusats, durant la vista oral, l'ex comissari cap de la UDEF, José Luis Olivera, i l'ex inspector en cap de la UDEF de Madrid. Aquesta és la unitat que ha elaborat l'informe sobre Rodríguez Zapatero que ha servit de base per a incriminar-lo. També coneixem que Villarejo i Olivera encarregaren a un grup de policies l'elaboració d'informes —en què figuraven dades falses— per a empresaris (com Mauricio Casals) i caps del PP (María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho). Quan se sabé que Rodríguez Zapatero anava a ser investigat pel magistrat que instrueix el cas Plus Ultra, alguns periodistes especialitzats en tribunals van assegurar que aquest magistrat és un professional honest, seriós i escrupolós. ¿Elimina això les sospites de lawfare? ¡No, és clar!
El ciutadà corrent sí pot expressar-se més obertament —no del tot; acusar de prevaricació un jutge, posem per cas, pot tenir conseqüències. Cal fer molts rodeigs per a esmentar casos clars de prevaricació. Jo ja he reflexionat anteriorment sobre el lawfare. Les coses no són tan simples. La guerra bruta judicial és com els escacs; de vegades, convé sacrificar un alfil o una torre per a salvar la reina. El cop tou s'ha de contemplar en conjunt, sense perdre's en els detalls, que sovint són contradictoris. Que el PSOE tinga casos certs de corrupció al seu si no obsta perquè es puga afirmar contundentment l'existència del lawfare. Això sí, qui ho afirme serà atacat pels altaveus de la dreta. Zurdo defendiendo a sus corruptos serà la floreta més suau que rebrà. Segons dades del Consell General del Poder Judicial, l'Estat té un total de 5.416 jutges i magistrats en actiu. Cinc-cents ocupen les places importants als principals òrgans jurisdiccionals: Tribunal Suprem, Audiència Nacional, tribunals superiors de les comunitats autònomes i audiències provincials). ¡Cinc-cents de cinc mil! El 10% de tota la judicatura. Aquest 10% és bàsicament conservador.
I hi ha motius per a sospitar que aquesta minoria no és gens imparcial. Quant a la incoació de processos penals, cal recordar que la investigació policial i la instrucció no són la mateixa cosa. Eduardo Torres-Dulce, fiscal general en època de Mariano Rajoy, afirmava que els jutges no fan veritables instruccions en els casos complexos; es limiten a recollir els informes de la policia judicial i a firmar actes. La policia no hauria de fer la instrucció; només ha d'investigar sota la direcció de la fiscalia i el jutge. La policia tampoc no és qui per a seleccionar indicis. Li'ls ha de passar tots al jutge instructor. Ell ja decidirà quins són rellevants per a la causa i quins no. El jutge instructor ha de ser imparcial i crític, i no ha d'admetre sols aquells indicis que puguen incriminar l'investigat. També ha d'atendre aquells que l'exculpen, però els instructors actuen sovint només com acusadors. Haurien d'actuar com un jutge de garanties, una figura que no existeix al nostre ordenament. Quan una minoria de jutges, moguda per motivacions ideològiques, no segueix les pautes indicades, podem sospitar que la seua conducta és prevaricadora, ço és, practica lawfare.
I les forces i els cossos de seguretat, ¿són una veritable policia democràtica? Hi ha raons per a pensar que no. Queden moltes restes franquistes a la policia nacional i la guàrdia civil. ¿Podrien abonar-se a la defensa de la dreta i a la persecució de l'esquerra? Les declaracions de l'inspector Manuel Morocho durant la vista oral del cas Kitchen donen pistes. Seuen al banc dels acusats, durant la vista oral, l'ex comissari cap de la UDEF, José Luis Olivera, i l'ex inspector en cap de la UDEF de Madrid. Aquesta és la unitat que ha elaborat l'informe sobre Rodríguez Zapatero que ha servit de base per a incriminar-lo. També coneixem que Villarejo i Olivera encarregaren a un grup de policies l'elaboració d'informes —en què figuraven dades falses— per a empresaris (com Mauricio Casals) i caps del PP (María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez Camacho). Quan se sabé que Rodríguez Zapatero anava a ser investigat pel magistrat que instrueix el cas Plus Ultra, alguns periodistes especialitzats en tribunals van assegurar que aquest magistrat és un professional honest, seriós i escrupolós. ¿Elimina això les sospites de lawfare? ¡No, és clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada