diumenge, 17 de juliol del 2016

Fer alguna cosa útil

Des de principis d'any, el gihadisme ha causat una veritable mortaldat en múltiples països. La llista d'assassinats és esfereidora. Gener: 65 morts a Líbia, 138 a Iraq, 33 a Burkina Faso, 60 a Somàlia, 22 al Pakistan, 85 a Síria. Febrer: 184 morts a Síria, 70 a Nigèria, 28 a Turquia. Març: 41 a Iraq, 65 al Pakistan, 32 a Turquia, 22 al Camerun. Juny: 31 a Turquia, 50 en EEUU. Juliol: 25 a Iraq, 35 a Bèlgica, 22 a Bangla Desh, 84 a França. (Aquesta no és una llista exhaustiva.) Quant als ferits, les xifres són inabastables. Una ullada als números ens porta a la primera conclusió: els països de majoria musulmana són, amb diferència, els més afectats pel terrorisme gihadista. Segona conclusió: a major proximitat geogràfica i cultural dels països afectats —Turquia, per exemple, és en molts aspectes un país occidental—, més repercussió als mitjans de comunicació i més mostres de condol. Els atemptats d'Istambul, Orlando, Brussel·les i Niça han ocupat telediaris sencers, cosa que no s'ha esdevingut amb altres atemptats igual o més sanguinaris. La gent ha mostrat el seu condol per les massacres de Brussel·les i Niça en llocs tan allunyats uns d'altres com Amèrica, Austràlia i Europa —i, per descomptat, en totes les ciutats de l'Estat espanyol.

Aquestes circumstàncies han suscitat acusacions d'hipocresia. Les xarxes socials s'han emplenat de crítiques envers aquelles persones que penjaren cartells amb l'expressió Je suis Charlie als seus comptes de Twitter o Facebook, quan es produí l'atemptat a la revista francesa, però no piulen quan la mortaldat es produeix a Dacca o Bagdad. Per a mi, tots els morts són iguals. El dolor d'una mare belga no és diferent del d'una mare nigeriana. Cal fer un esforç d'empatia amb tota la humanitat. Però trobe normal que la commoció siga major quan la mort és més pròxima. Això també passa a la vida quotidiana; no provoca el mateix dolor el trspàs d'un pare o un amic que el d'un conegut de vista. La vida no seria suportable si experimentàrem idèntica angúnia davant "totes" les morts. Les crítiques solen venir dels mateixos que rebutgen les comparacions entre islam i gihadisme. Islam i gihadisme no són la mateixa cosa, en efecte, com tampoc no ho són inqusició i catolicisme. Però resulta que els gihadistes es proclamen islamistes. El germen del terrorisme gihadista es troba, doncs, al si de l'islamisme —del salafista sobretot—, com el germen de les atrocitats perpetrades per la inquisició niaven al si del catolicisme ultramuntà.

Que no afecten de la mateixa manera totes les morts no hauria d'implicar indiferència. Queda molt bé que els membres dels governs es posen corbates o llaços negres, guarden minuts de silenci i proclamen la seua solidaritat amb les víctimes dels atemptats, però els vora mil dos-cents morts a mans del terrorisme gihadista, des que començà l'any en curs, exigeixen alguna cosa més. Exigeixen mesures per a solucionar el problema. Se suposa que els governants cobren per resoldre problemes. Si tot allò que se li acut al dirigent d'un país europeu és ordenar més bombardeigs aeris sobre territori gihadista, o dir que la gent s'haurà d'acostumar a conviure amb el terrorisme, els habitants d'aqueix país no s'ho haurien de pensar massa. El seu dirigent és un incompetent absolut. Haurien de fotre'l fora del càrrec sense tardar ni un minut. En realitat, el paio està anunciant més dolor als habitants de les zones bombardejades i represàlies terroristes imminents en territori europeu. Per això diu que cal acostumar-s'hi. És més: l'experiència mostra que, després dels advertiments —subliminars o explícits—, sol venir la retallada de llibertats individuals. En fi, a més de cara de llima verda, els dirigents europeus podrien fer alguna cosa útil.