El passat 26 de juny, els resultats electorals obtinguts per la coalició A la valenciana no es van correspondre amb les expectatives creades. Sé que certes explicacions a bou passat no tenen massa mèrit. Ara bé, esbrinar les causes d'un fracàs relatiu sempre és útil. Des del meu punt de vista, les confluències entre grups d'esquerra que es presentaren als dos darrers comicis generals eren una barreja d'oli i aigua. Qui hagués assistit a les assemblees organitzades pel cercle xativí de Podemos en 2014 es faria una idea del tipus de gent que hi participava: exmilitants d'altres partits, gent de l'esquerra radical —adjectiu utilitzat sense cap ànim pejoratiu— supervivent de mil batalles, activistes diversos, algunes cares noves i curiosos. En realitat, feia l'efecte que molts hi eren per veure què es coïa. En poc de temps, el cercle va entrar en estat d'hivernació. Arribaren eleccions generals i es formà la coalició Compromís-Podemos-És el moment. I clar, a Xàtiva, el pes de la campanya va recaure exclusivament sobre els militants de Compromís.
Quan calgué convocar noves eleccions generals, es formà la coalició A la valenciana, integrada per tres grups polítics, Compromís, Podemos i EUPV. Com que el cercle xativí de Podemos seguia ocult, la campanya local de la nova marca fou protagonitzada bàsicament per Compromís i EUPV. ¿Què es podria dir d'aquestes dues formacions? De nou cal acudir a la metàfora de l'aigua i l'oli. Em referisc a coses molt subtils, a certs detalls. Els seus membres seien separats als mítings, introduïren petites modificacions a les targes que identificaven els respectius apoderats... Més detalls: en la papereta d'A la valenciana apareixien els logos dels tres col·ligats. Els electors percebien, per tant, que aquests grups anaven junts però no revolts. L'explicació és simple: la militància de cada formació té cultures polítiques diferents —de vegades, diametralment oposades: comunista en EUPV i nacionalista en el Bloc. Em ve al cap la figura del gran pensador i assagista George Steiner, que reflexiona en la seua obra Nostàlgia de l'Absolut sobre les tres mitologies substitutives del buit moral i emocional que va deixar en occident el declivi de la religió. Amb to irònic, Steiner fa un bon repàs al socialisme "científic", la psicoanàlisi i l'estructuralisme antropològic.
Aquests tres intents fallits de donar una resposta a la crisi de sentit que afecta l'home modern, des que deixà de creure en Déu, foren impulsats per tres jueus: Marx, Freud i Levi-Strauss. (La cosa té gràcia; l'autor de Nostàlgia de l'Absolut també és jueu.) Segons Steiner, l'esquerra de tradició comunista actua com les confessions religioses, com si estigués en possessió d'una veritat absoluta. De fet, comparteix amb les tres grans religions del llibre alguns trets comuns: pretensió de totalitat, moment de revelació, escriptura de llibres canònics i creació d'un cos propi de mites. Un amic meu burleta, i lector de Steiner, diu que el comunisme és una heretgia del judaisme. (En realitat, el cristianisme i l'islam havien estat les primeres "heretgies" del judaisme.) En definitiva, el comunisme esdevingué un sistema de creences que molta gent féu servir com substitut de la fe tradicional. Però tornem a la composició d'A la valenciana. Aquesta mena d'agregats conjunturals és el màxim a què poden arribar ara mateix els partits d'esquerra.
A la militància veterana li costa superar les diferències ideològiques. (El jovent ja s'ho pren d'altra manera.) L'electorat progressista, mediatitzat per les mateixes barreres mentals que frustren l'entesa dels partits, no acaba de pair simulacres d'unitat. La facció menys disciplinada opta per l'abstenció o pel vot a forces situades immediatament a la dreta d'Unidos Podemos —a la dreta d'A la valenciana, en el nostre cas. Els agregats no sumen, resten; una barreja no és veritable unitat. A Xàtiva, els vots trets per la barreja no són la suma exacta de les paperetes que havien obtingut per separat, en desembre, Compromís-Podemos i EUPV. En aquesta matèria, la dreta, conglomerat de famílies polítiques molt diverses, dóna lliçons. Es presenta a les eleccions unida sota el mateix logo i el mateix programa ocult del PP. L'electorat de dretes, en veure que l'aparició d'altres parits —Ciudadanos, per exemple— posa en perill l'hegemonia conservadora, concentra el vot en el PP. Jo crec que queda clara la diferència entre unitat i barreja. Crec.
(publicat a Levante-EMV, el 23/07/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada