Comparacions amb Islàndia

Islàndia segueix de moda. La seua selecció de futbol ha arribat als quarts de final de l'Eurocopa. Els futbolistes del petit país van derrotar la selecció anglesa. Allò que semblava pura anècdota, la classificació d'Islàndia per primera vegada en la seua història per a una fase final, esdevingué una de les majors sorpreses del futbol mundial. ¡Quanta raó tenia Luis Molowny! S'atribueix al gran futbolista i entrenador canari d'ascendència irlandesa aquesta cobla, que repetia sovint: «No hi ha enemic petit. El partit dura noranta minuts. No s'ha de donar, fins a l’últim segon, cap pilota per perduda.» (Imagine que els teleespectadors irlandesos, un cop descalvalcada del campionat la seua selecció, anirien a mort amb els víkings durant el partit de vuitens de final entre Anglaterra i Islàndia.) En fi, el somni acabà davant França, la selecció amfitriona, però certes gestes queden enregistrades per a sempre en la memòria dels bons aficionats. De tota manera, Islàndia també ha estat de moda per motius que no tenen res a veure amb el futbol.

En 2008 esclatà una gran recessió econòmica a Islàndia. Els nostres moviments d'indignats afirmaven que la reacció dels islandesos davant el frau comès pels principals bancs del país nòrdic era digna de ser imitada. S'escampà la idea que els illencs eren ciutadans coherents i combatius. Efectivament, en 2008, el sistema financer islandès patí un col·lapse que provocà una gran contracció econòmica. Abans de la seua fallida, el deute dels tres bancs més grans del país, Glitnir, Landsbanki i Kaupthing, era sis vegades superior al PIB islandès. Es deixà, per tant, que les tres entitats feren fallida. El govern del país es veié obligat a pujar un 18% el tipus d'interès, per tal d'aconseguir un préstec de l'FMI. La corona islandesa experimentà una enorme devaluació; el seu canvi passà de 70 ISK a 250 ISK per euro. També es demanà a Rússia un préstec addicional de 4.000 milions d'euros. En aquest context, prengué força la denominada Revolució Islandesa. Les protestes i les manifestacions en Reykjavík estaven a l'orde del dia.

Els manifestants demanaven la renúncia del govern de dretes, gran responsable de la crisi, i la convocatòria de noves eleccions. Finalment, l'executiu al complet presentà la dimissió. Foren destituïts els caps del Banc Central i dels bancs privats en fallida. Els ciutadans s'organitzaren en moviments cívics i assamblees. Se celebraren eleccions en abril de 2009. La dreta fou desallotjada del poder. Venceren l'Aliança Socialdemòcrata i el Moviment d'Esquerra Verda, encapçalats per Jóhanna Sigurðardóttir, elegida primera ministra. El nou govern d'esquerres se sumà a les demandes dels manifestants, que exigien el processament judicial de l'anterior primer ministre. A finals de 2009, s'inicià un complex procés participatiu. Els ciutadans, organitzats en grups de treball, cercles d'estudis i assemblees, convocaren un Fòrum Nacional en un estadi de Reykjavík. Mil cinc-centes persones hi foren invitades a participar (1.200 tretes aleatòriament del cens i 300 en representació de companyies, institucions i diversos col·lectius socials).

Hom procurà que estigueren representats tots els grups d'edat (dels 18 als 88 anys) i que hi hagués igualtat entre homes i dones. Els debats, públics, eren retransmesos per Internet. El Fòrum establí les bases d'una Asamblea Constitucional formada per 25 persones sense filiació política, "ciutadants de peu", en què es delegà la responsabilitat de redactar una proposta de modificació de la Constitució. El grup presentà un esborrany constitucional al parlament en juliol de 2011. També es realitzaren diversos referèndums per a decidir sobre la conveniència o no de pagar el deute bancari extern. Calia decidir si es pagava el deute contret amb estalviadors d'Alemanya, Regne Unit i Països Baixos pels bancs insolvents, però el 90% dels ciutadans votà en contra. Només foren compensats els impositors islandesos d'un dels bancs, el Landsbanki. Al nostre país, els grups d'indignats i l'esquerra emergent proclamaven: «Hauríem de prendre bona nota dels islandesos. Si ells han pogut fer tot això, nosaltres també.»

Les comparacions es repetiren fa poc, en aparèixer el nom del primer ministre, Sigmundur Davíð Gunnlaugsson, als Papers de Panamà. Al principi, el polític es negà a donar explicacions. Milers de manifestatnts exigiren la seua dimissió. Finalment, va renunciar "temporalment" al càrrec. De nou hi ha qui demana que ens emmirallem en Islàndia, però sempre he pensat que les comparacions amb l'illa eren —i són— improcedents. El país nòrdic té 330.000 habitants, 212.000 dels quals viuen a Reykjavík i la seua rodalia. Descomptats els menors d'edat, sols uns 250.000 islandesos tindrien opció a intervenir en els afers públics del seu país. Parlem d'una població cinc vegades inferior a la de l'àrea metropolitana de València, amb vora 1.600.000 habitants. A Reykjavík, 40.000 manifestants representen més de la meitat del seu cens electoral. Exercir la democràcia directa en Islàndia és fàcil. (La tradició assembleària germànica també ajuda). En canvi, les Espanyes, amb quaranta-sis milions i mig d'habitants, ho tenen difícil.

Però encara hi ha altres elements que impedeixen de prendre Islàndia com a model de res. El govern islandès d'esquerres es véu obligat a negociar un pla per a tornar el deute dels bancs; Regne Unit i Països Baixos havien portat Islàndia als tribunals internacionals. Se celebrà un referèndum en què fou rebutjat el pla. Això no obstant, les autoritats adquiriren el compromís de tornar els estalvis, a molt llarg termini i baix interès, als impositors estrangers. Aquesta decisió provocà que l'aliança de socialdemòcrates i verds perdés les eleccions de 2013; els islandesos tornaren a votar als mateixos polítics de dretes que havien provocat la crisi. Alguns banquers foren condemnats a penes molt lleus per la seua responsabilitat en el col·lapse. L'antic primer ministre, Geir Haarde, jutjat per un tribunal especial, fou trobat culpable de negligència, però no ingressà en presó. (Avui és ambaixador en EEUU.) Les costes del procés judicial, 125.000 euros, les va cobrir l'Estat. En realitat, no hi ha gran cosa a imitar de la "revolució" islandesa.

S'han dit moltes mentides sobre la crisi bancària del país boreal. Que la fallida no havia costat un cèntim als ciutadans n'és una. L'Estat va voler rescatar els tres bancs privats, però s'adonà que això era impossible, perquè els seus deutes superaven vàries vegades el PIB del país. Hagué d'acudir, això sí, al rescat del Banc Central. En fi, vaig camejar per Austurvöllur, la plaça de Reykjavík en què es troba l'Alþingi (el Parlament d'Islàndia), per abril de l'any passat. Vaig rememorar les imatges de les assemblees ciutadanes que havien mostrat els telediaris. ¡Ni rastre d'aquelles mobilitzacions! La capital despertava, però, del llarg període hivernal. Les dimensions de la petita ciutat em reafirmaren en la meua convicció: Islàndia i Espanya no eren comparables.