L'assumpte que provocà l'ascens fulgurant d'Alfons de Borja fou la solució definitiva del Cisma d'Occident que afectva l'Església Catòlica. Benet XIII, que havia fugit d'Avinyó, s'instal·là a Peníscola. Allà, comptà amb la protecció d'Alfons el Magnànim. Mentrestant, el concili de Constança elegí Martí V Colonna, reconegut per tota la cristiandat. El nou pontífex nomenà l'arquebisbe de Pisa, el cardenal Adimari, legat per als regnes d'Aragó. Alfons de Borja l'acompanyà. Com que el monarca, a canvi d'acceptar els resultats del concili, exigia que Martí V li concedís la investidura com a rei de Nàpols, el legat tornà amb les mans buides. Adimari, però, volgué recompensar la lleialtat mostrada per Alfons, confirmant-li en nom del papa, tots els càrrecs i dignitats rebudes de Benet XIII. Mort aquest, fou elegit "papa" Gil Sánchez Muñoz, canonge de la seu de València, amb el nom de Climent VIII. Un cop acceptada pel papa la investidura de Nàpols, el Magnànim envià Alfons de Borja a Peníscola perquè deposara l'antipapa. Gràcies a les hàbils gestions del Borja, Gil Sánchez abdicà solemnement a la col·legiata de Sat Mateu i, en compensació, va rebre el bisbat de Mallorca. Alfons rebé com a premi el bisbat de València. El següent pontífex, Eugeni IV, que s'havia enfrontat al concili de Basilea, era reaci a confirmar la investidura del Magnànim. Alfons acompanyà el rei a Nàpols i finalment, gràcies a les gestions del Borja, es firmà la pau de Terracina: el papa acceptava la investidura del rei i reconeixia la legitimitat del seu fill bastard, Ferran, com a hereu de la corona napolitana; el monarca retirava, a canvi, el seu suport al concili de Basilea. Agraït pels serveis del seu canceller, el rei va demanar que li fou concedit el capel cardenalici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada