Campanyes per Internet

Des de fa setmanes, rep contínuament correus electrònics enviats per amics i coneguts amb iniciatives per a estalviar despeses públiques supèrflues. Totes tenen un denominador comú: parlen de retallar el nombre de representants polítics, de reduir els seues emoluments i els seus drets passius, de suprimir certes institucions... Alguns d’ells estableixen comparacions, per exemple, entre terres ibèriques i alemanyes, concloent que ací tenim un nombre excessiu de càrrecs , sobretot si tenim present que Alemanya és un estat més poblat que el nostre. Quasi tots acaben amb la mateixa cobla: «Envia aquest missatge a deu amistats. En poc de temps serem milions. Aconseguirem pressionar perquè es reforme la Constitució.» En fi, no faig massa cas d’aquests correus. No en faig perquè són molt ingenus, poc fiables, contraproduents, habitualment equivocats i de procedència poc clara.

Comencem pel final. Tenen procedència poc clara perquè rarament permeten identificar el seu remitent; els missatges solen anar encapçalats amb expressions com «som un grup de ciutadans conscienciats que tal i tal...», però poquíssimes vegades estan firmats per una plataforma, entitat o col·lectiu que es puga identificar clarament. Estan equivocats perquè pretenen rebaixar la representació política. Però una reducció d’escons no perfeccionarà el sistema democràtic. Juristes de prestigi han explicat que la representativitat del Congrés milloraria ampliant el nombre d’escons. Fins ara, circumscripcions molt poblades, com València, estan infrarepresentades. En canvi, les despoblades, com Sòria, estan sobrerepresentades. Assignant més diputats a València o Barcelona, es respectaria per fi la igualtat del vot. En altres paraules: s’aconseguiria que el vot d’un valencià valgués igual que el d’un sorià.

Els missatges que advoquen per reduir el nombre de polítics són contraproduents perquè donen ales a iniciatives que només pretenen perpetuar el bipartidisme. Em referisc a la proposta del PP de reduir un 30% el nombre de diputats autonòmics i regidors. Acabaran pagant els vidres trencats els partits més menuts, que podrien veure minvada la seua representació institucional. Damunt, la despesa seria irrisòria, perquè els regidors de l’oposició no solen cobrar sous. A més de contraproduents, aquests missatges són poc fiables. No solen esmentar les fonts d’on trauen les dades. Dir, per exemple, que tripliquem el nombre de polítics d’Alemanya —que dobla la població espanyola— sense citar les fonts es presta fàcilment a la manipulació. Sobretot, si no es fan distincions entre els diferents nivells administratius. Finalment, les propostes electròniques són ingènues; donen per descomptat que tindran èxit.

És ingenu creure que reformarem la Constitució amb el Twitter o el correu electrònic. Això seria possible en una situació revolucionària que, de moment, encara no s’ha produït. Els mecanismes que preveu la Constitució per a la seua reforma són molt complicats i d’impossible aplicació sense el consens dels dos grans partits. També són ingènues les xifres d’estalvi de què es parla. Sovint es llegeixen frases com aquesta: «Amb tot açò, aconseguiríem estalviar mil milions d’euros.» ¿Mil milions d’euros? Sí, són moltíssims diners. Ara bé, si els comparem amb els cent mil milions del rescat a la banca, la xifra és de riure. És comprensible que les mesures polítiques contra treballadors i classes mitjanes provoquen rancúnia. Però carregar contra tots els polítics —tant si han governat com si no— resulta sospitós. ¿Hem oblidat que el veritable forat l’han provocat els especuladors i les entitats financeres?

Està clar que els governants no han estat innocents; la despesa innecessària que ha acompanyat l’acció política dels darrers anys s’ha d’acabar. Però des de la meua perspectiva, totes aquestes campanyes per la xarxa serien més creïbles si exigiren modificar la llei electoral, acabar amb el frau fiscal i les bonificacions a l’impost de societats, crear un tribut per a les grans fortunes, imposar un taxa a bancs i operadors financers, tipificar al codi penal les pràctiques econòmiques de casino, convocar una vaga general, exigir que les mesures de retall siguen sotmeses a consulta popular... Totes aquestes exigències serien més encertades, més factibles, més profitoses i, per tant, més encoratjadores. Anírien en línia d’impedir que el cost de la crisi recaiga exclusivament sobre les esquenes dels treballadors i les classes mitjanes. I si no volem renunciar a un o dos objectius utòpics, reclamem almenys els més raonables, com la supressió del Senat, les diputacions i les delegacions del govern.