S’acaben els dies a Madinãt al-Sātiba (I)

A la meua ciutat nadiua, Mostaganem —Mestghalim, solem dir els seus habitants—, tot el món, amics i coneguts, em diu l’andalusina, o la tagarina. Des de ben menuda, mon pare m’ha anat explicant els orígens familiars: els nostres avantpassats més directes arribaren a Mestghalim procedents de Sharq al-Andalus, més concretament de Madinãt al-Sātiba, l’actual Xàtiva, on estic sojornant uns dies, perquè vull conèixer la història de la ciutat, vull camejar pels seus carrers, vull escoltar les seues veus, la remor de l’aigua de Bellús... Xàtiva va pertànyer alternativament a Còrdova i a les taifes de València, Toledo, Lleida i Múrcia. Abans de la conquesta cristiana era cap d’una extensa cora. Des d’època califal, Madinãt al-Sātiba —o Xateba— rebé influències benèfiques de Còrdova i d’altres capitals de taifes. La ciutat fou bressol del viatger Ibn Jubayr, de l’escriptor Abū-l-Càsim ibn Ferro, de l’introductor del paper en Europa Abū Masaifa...

Els Ibn Zuhr (o Banū Zuhr), estirp andalusina de metges il·lustres, també foren originaris de Xàtiva. Entre els membres més importants de la família cal esmentar Abū Marwān 'Abd al-Malik, Abū-l-'Alā' Zuhr i Abū Marwān ibn Zuhr. El primer d’ells, Abū Marwān 'Abd al-Malik, després d'una estada al Caire, s'establí a Dénia, on exercí la medicina. Fou conegut per la seua disconformitat amb les doctrines terapèutiques tradicionals. Abū Marwān ibn Zuhr, bé que —com ja s’ha dit— tenia ancestres xativins, nasqué en Andalusia. A Castella, fou conegut amb el nom d'Avenzoar. Viatjà pel nord d'Àfrica i visqué a Sevilla al servei dels califes almohades. Practicà només la medicina, propugnant la separació d’aquesta, la cirurgia i la farmàcia. La seua obra més important és el Kitāb al-taysīr fī-l-mudāwāt wa-l-tad-bīr (Llibre que facilita la terapèutica i la dieta), el més important tractat de medicina pràctica escrit pels àrabs, en el qual prefereix les dades de l'observació a les opinions dels clàssics. La dedicà al seu amic i deixeble Averroes. Fou molt aviat traduïda a l'hebreu i més tard al llatí. Fou coneguda, per tant, als regnes cristians.

He recordat aquests personatges passejant per l’antiga Xateba. Tot en ella evoca la meua pàtria africana: els carrers estrets i empinats, flanquejats per cases emblanquinades; la plaça del Collar de la Coloma; els jardins amb palmeres; el murmuri i la frescor de les fonts, la Torre del Sol, adossada als murs de llevant; els mocàbars de guix, els arcs de ferradura i els enteixinats policromats (molt apreciats a les corts cristianes durant tota l’època medieval) conservats a l’Almodí. També he reconegut nombrosos mots d’origen àrab (Alcúdia al-kudiyya, Albufera al-buhaira, garrofa ḫarrûba, gesmil al-yāsamîn, safrà za'farân, aljub al-ǧubb, arròs ar-ruzz, séquia sǟqiya, alcàsser al-qaṣr...). La ciutat encara conserva moltes petjades de les cultures islàmica i jueva. M’ha vingut a la memòria, passejant pels múltiples carrers costeruts, la imatge d’una tia àvia meua, Fatema, que conservava a casa unes claus rovellades. Segons ella, eren les claus de la llar famíliar a Madinãt al-Sātiba. He recorregut el Bellveret i, mentre contemplava l’extensa horta xativina, he imaginat l’antic esplendor de la ciutat, les influències arribades de Còrdova, Sevilla, de la Medina Garnata nassarita... He imaginat també els antics molins i les sènies andalusines.

He rememorat, contemplant la pica islàmica conservada al museu municipal, els ecos de Madinãt al-Zahrã'. En el segle XI, la ciutat ideada per Abd al-Rahmãn III ja era un mite al món musulmà. Els historiadors i compiladors islàmics idealitzaren el seu origen. L'historiador magribí al-Maqqari introduí al seu relat sobre Madinãt al-Zahrã' elements de caire oníric. Barrejà la fundació per motius amorosos (arreplegada del místic murcià Ibn Arabí), amb descripcions d'edificis i materials que «cap imaginació, ni la més rica i fèrtil, pot haver format». Va parlar de piques de bronze daurat amb figures d'or roig, perles i pedres precioses, salons amb sostres i murs d'or i marbre de diversos colors, piques de mercuri, arcs de vori i banús daurats, guarnits amb or i pedres precioses... El seu relat estava farcit de connotacions morals i religioses. La ciutat era una aproximació al paradís. La seua fundació, prova d'amor d'Abd al-Rahmãn III a Zahrã, la seua jove serventa, quedà gravada a l’imaginari col·lectiu musulmà.

(publicat a Papers de la Costera nº 14, en maig de 2011)