L'Església Ortodoxa Russa

La paraula 'ortodòxia' prové del grec. Literalment, orthodoxía (d'orthós, recte, i dóxa, opinió) significa 'opinió correcta', o 'pensament recte'. Els ortodoxos són, per tant, aquells que pensen rectament. Aquestes precisions etimològiques ajuden a entendre la mentaliat de l'Església Ortodoxa. Està en possessió de la veritat absoluta. Els altres mortals som ànimes esgarriades. Una de les esglésies autocèfales integrades en la comunió de comunitats cristianes ortodoxes és l'Església Ortodoxa Russa, el súmmum del pensament recte, com he tingut ocasió de comprovar durant el meu periple estival per terres russes. En principi, dos assumptes principals —un teològic i altre d'indole jeràrquica— separen l'Església Católica de l'Ortodoxa: l'enunciat del credo i les atribucions del papa. (Altres qüestions doctrinals són de menor transcendència.)

En referir-se a l'Esperit Sant, el credo catòlic diu açò: Et [credo] in Spiritum Sanctum, Dominum et vivificantem qui ex Patre Filioque procedit. («I [crec] en l'Esperit Sant [...] que procedeix del Pare i el Fill.») L'expressió Filioque és el quid de la qüestió. L'Eglésia Ortodoxa —que està en possessió de la veritat absoluta, no ho oblidem— afirma que l'Esperit Sant només prové del Pare, i titlla els catòlics d'heretges. L'altre punt és més fàcil d'explicar. Els ortodoxos diuen que el papa és un bisbe metropolità com qualsevol altre —només li accepten certa primacia simbòlica— i li neguen la infabilitat. En fi, aquestes són les discrepàncies insalvables. Ara bé, mil anys de cisma han augmentat els particularismes de les esglésies orientals. El "pensament recte" ha fossilitzat l'Església Ortodoxa en molts aspectes. N'enumerarem els més cridaners.

Els instruments musicals estan prohibits a les esglésies. Sols s'hi permet el cant a cappella. Les dones han d'entrar-hi amb faldilla i mocador al cap (si porten pantalons, s'han de cobrir amb uns draps enormes que poden prendre d'uns armaris col·locats als vestíbuls). Els homes no poden entrar amb pantalons curts —encara que les vores dels camals els arriben fins als panxells. Qui pense que l'Església Catòlica és campiona de l'integrisme no ha viatjat a la Rússia de Putin. L'art sacre està sotmès a un codi estricte. Els fidels ortodoxos no poden venerar imatges tridimensionals —escultures o relleus—; només són objecte de veneració les pintures —icones. Aquestes representacions bidimensionals han d'ajustar-se als cànons teològics. Per això, les icones del segle XIX, fins i tot les del XX, semblen haver estat pintades en època bizantina.

A les pintures decoratives dels murs, preval el cànon sobre l'originalitat o l'antiguitat. De fet, durant el segle XIX, quan estaven degradats pel fum de les espelmes, la humitat o el pas del temps, els frescos de moltes esglésies eren repintats. Les persones poc avesades no notaran diferències entre les pintures antigues i les més modernes, com tampoc no distingiran entre les obres d'Andréi Rubliov, el gran pintor d'icones, i les dels seus deixebles. L'arquitectura religiosa a males penes mostra petjades del gòtic, el renaixement, el barroc o el neoclassicisme —només perceptibles en elements ornamentals. (A Sant Petersburg, els corrents estilísitcs europeus són més visibles.) Total: per a un estranger resulta difícil datar l'arquitectura i la pintura dels temples ortodoxos russos. Quasi tots semblen iguals. Llur aspecte és atemporal.

Tot açò impedí que la plàstica russa evolucionés al mateix ritme que en altres països (Holanda, Itàlia, regnes d'Espanya). El primer intent d'adoptar les influències occidentals daten del tsar Pere I, mort el 1725. L'art rus no s'íntegraria plenament als corrents internacionals fins a l'època de les avantguardes, que simpatitzaren amb la revolució —bé que després acabaria imposant-se el realisme socialista i els avantguardistes haurien d'exiliar-se. En qualsevol cas, les peculiaritats de l'art sacre ortodox —grec, romanès, búlgar, ucraïnès, rus— proporcionen un plus d'interès als viatgers occidentals, que se senten magnèticament atrets per les esglésies i els monestirs de l'Europa oriental. S'ha de tenir present que les pintures murals al fresc han desaparegut de molts dels nostres temples antics. En canvi, els edificis de l'Església Ortodoxa les conserven.

La religiositat russa també sobta el visitant occidental. En Sant Ipàtiev, monestir de Kostromà, vaig observar com una dona acotava el cap al pas d'un monjo, perquè aquest la beneís amb la seua creu pectoral. En la mateixa ciutat, al monestir femení de l'Epifania, la nostra guia local baixà el cap davant d'una monja que devia ser l'abadessa. Aquesta beneí la testa de la guia amb una enorme creu que li penjava davant del pit. En resum: tots els temples tenen planta de creu grega, tots els presbiteris estan ocults darrere els iconòstasis, tots els popes porten barba i sotana, totes les dones es tapen el cap a l'església, en tots els campanars sonen carillons repicats a mà, totes les cúpules tenen forma de casc guerrer, de flama —o més bé de ceba— daurada, verda o blava amb estrelletes, o forma de gelat de dos sabors acabat en cuculla...