Malbaratant la vinya del Senyor

Açò era el petit llogaret de Fermoy —Mainistir Fhear Maí en gaèlic—, localitat d’uns 6.000 habitants situada al nord-est del comtat de Cork, al sud d’Irlanda. El director de l’escola secundària voluntària d’aquell petit poble, Aogán Ó Bruadair, estava preocupat. Tres cursos enrere, el bisbe de Saint Finbarre’s, titular de la diòcesi de Cork, li havia enviat una oriünda de Portugal, Manoela Fontes, casada amb un irlandès de l’illa d’Oileán Chléire, per a donar classes de religió catòlica. Des de l’arribada de la dona, el nombre d’alumnes matriculats a religió havia minvat dràsticament; la professora era un autèntic desastre i els adolescents de 12 a 15 anys, que cursaven el Junior Cycle, li prenien la mida. La situació no era molt distinta entre els alumnes més majors de secundària lliure, que preparaven el Leaving Certificate. La gent de Fermoy en parlava; en un poble menut, les notícies s’escampen molt de pressa.

 

La senyora Fontes es quedà embarassada del sisè fill i aviat es va saber que era membre d’una secta ultramuntana d’origen espanyol, Neocatechumenal Way. Les seues opinions concitaven l’especial animadversió de les professores del departament de Biologia; mentre aquestes donaven consells sobre l’ús del preservatiu, per a evitar malalties infeccioses i embarassos no desitjats, la professora de religió afirmava que en cap cas no s’havia d’utilitzar el condom. (I es ficava ella mateixa com a exemple. «He tingut els xiquets que Déu ha volgut», deia amb total seriositat.) A causa de totes aquestes circumstàncies, la portuguesa anava perdent hores de docència. El director, persona de talant volterià, s’enfrontava a un dilema moral: d’una banda, estava ben satisfet amb la situació («Amb moltes professores com aquesta, s’havia acabat la superstició a l’escola», pensava amb un somrís); d’altra, li sabia greu que la dona perdés mig sou, perquè tenia el marit aturat i moltes criatures que alimentar.

 

Aogán Ó Bruadair aconseguí que el supervisor escolar adjudiqués a Maoela Fontes un horari complet, en canvi de donar altres matèries del currículum. La cosa no fou fàcil; Aogán descobrí que la dona portuguesa no tenia cap grau universitari. Només tenia un títol de formació professional i els cursos de teologia organitzats per la seu de Saint Finbarre’s. Finalment, completà l’horari de la dona amb unes classes d’informàtica —en mala hora, perquè els alumnes del Junior Cycle quasi destrossen el hardware de les aules. El director havia d’amonestar-la sovint. «Ets una calamitat; hauries de controlar millor els alumnes o acabaràs per no tenir-ne cap», la reprenia. Això no obstant, Manoela acotava el cap i semblava estimar de debò el director de l’escola secundària. Aogán Ó Bruadair no acabava de comprendre que ell, ateu convençut i anticlerical de pedra picada, pogués despertar en ella, seguidora beatífica de la Neocatechumenal Way, tals sentiments de docilitat i devoció. «Déu escriu recte amb renglons torts; s’ha enamorat de tu», proclamava un col·lega burleta d’Aogán.

 

Arribà el final de curs i esclatà la crisi econòmica irlandesa. Dublín ordenà retallades paoroses al sector educatiu. Aogán hagué d’advertir a la professora de religió que ja no podria garantir-li un horari complet per al curs següent. «T’ho dic amb temps perquè pugues demanar el trasllat a Youghal, Cork o altra ciutat pròxima», informà a la dona. Estranyament, la professora Fontes tornà a Fermoy l’u de setembre amb un somrís d’orella a orella, malgrat tenir un horari reduït. El director sospitava alguna cosa. Les seues sospites es veieren confirmades a finals de febrer, en rebre una trucada de l’Oficina Provincial d’Educació.

—Treballa al seu centre la professora de religió Manoela Fontes?

—Sí! —contestà Aogán.

—Quantes hores de docència té assignades?

—Nou.

—Quina cara! Només treballa nou hores, però està cobrant el salari complet des de primers de setembre. Haurà de tornar les quantitats indegudament percebudes —féu a l’altra banda del fil telefònic la funcionària de l’Oficina Provincial.

—Això no és assumpte meu —s’alçà de muscles Aogán, abans de penjar el telèfon.

 

A final de curs, Manoela perseguia el director. «Conec casos de professors de religió que han aconseguit la jornada completa. Parla amb el supervisor. Confie plenament en tu», pregava en anglès (Manoela era incapaç de dir cap paraula en gaèlic). El senyor Ó Bruadair se la va llevar de damunt: «Ja he parlat amb ell i no hi ha res a fer. Apanya-te-les tu.» Manoela acudí a l’Oficina Provincial i va rebre una bona reprimenda del supervisor: «Pel que es veu, has estat cobrant per hores no treballades, tens classes amb només dos o tres alumnes i manques de capacitació per a donar altres matèries. Amb aquests precedents, ¿tens la cara de demanar-me jornada completa? ¡Amach as mo radharc!» (Açò darrer, Manoela ho va entendre, bé que era una expressió gaèlica.) De sobte, la dona sentí un odi irreprimible envers Aogán.

 

Pensant-se que li havien delmat la nòmina per culpa del director, la portuguesa començà a enviar-li notes anònimes: «Jo pensava que érem amics fins que m’has apunyalat per darrere. Vaig confiar en tu, però al final tot se sap i m’he assabentat per un tercer que m’has traït. Ara sé quina classe de persona ets.» Un dels anònims caigué en mans dels col·legues d’Ó Bruadair, que havia de patir tota classe de brometes: «A quina amant desdenyada li l’has clavada per darrere, Aogán?» El pobre home, sospitant de Manoela, sentia la temptació de trucar al bisbat de Cork, per a posar l’autoritat eclesiàstica al corrent de l’estropell que estava patint l’assignatura de religió a l’escola de Fermoy, però la compassió li ho impedia. Durant les vacances d'estiu, els anònims de Manoela no cessaven i la paciència del director s’anava exhaurint. Finalment, arribà a Irlanda el papa de Roma, per a presidir unes jornades mundials de la joventut. Manoela acudí enfervorida a Dublín. A St Stephens Green s’havien instal·lat centenars de confessionaris amb motiu del dia del perdó. Un confessor amonestà la dona amb severitat: «I quants alumnes dius que tens? ¿Només setanta, en una escola de cinc-cents? Oblida’t de les notetes anònimes al director de la teua escola. Les ofenses més grans són les infligides directament a Déu. Estàs malbaratant la seua vinya! On m’has dit que treballes? ¿A l’escola secundària de Fermoy, al comtat de Cork?»