Açò era el petit llogaret de
Fermoy —Mainistir Fhear Maí en
gaèlic—, localitat d’uns 6.000 habitants situada al nord-est del comtat de
Cork, al sud d’Irlanda. El director de l’escola secundària voluntària d’aquell
petit poble, Aogán Ó Bruadair, estava preocupat. Tres cursos enrere, el bisbe
de Saint Finbarre’s, titular de la
diòcesi de Cork, li havia enviat una oriünda de Portugal, Manoela Fontes,
casada amb un irlandès de l’illa d’Oileán Chléire, per a donar classes de
religió catòlica. Des de l’arribada de la dona, el nombre d’alumnes matriculats
a religió havia minvat dràsticament; la professora era un autèntic desastre i
els adolescents de 12 a 15 anys, que cursaven el Junior Cycle, li prenien la mida. La situació no era molt distinta
entre els alumnes més majors de secundària lliure, que preparaven el Leaving Certificate. La gent de Fermoy
en parlava; en un poble menut, les notícies s’escampen molt de
pressa.
La senyora Fontes es quedà
embarassada del sisè fill i aviat es va saber que era membre d’una secta ultramuntana
d’origen espanyol, Neocatechumenal Way.
Les seues opinions concitaven l’especial animadversió de les professores del
departament de Biologia; mentre aquestes donaven consells sobre l’ús del
preservatiu, per a evitar malalties infeccioses i embarassos no desitjats, la
professora de religió afirmava que en cap cas no s’havia d’utilitzar el condom.
(I es ficava ella mateixa com a exemple. «He tingut els xiquets que Déu ha
volgut», deia amb total seriositat.) A causa de totes aquestes circumstàncies,
la portuguesa anava perdent hores de docència. El director, persona de talant
volterià, s’enfrontava a un dilema moral: d’una banda, estava ben satisfet amb
la situació («Amb moltes professores com aquesta, s’havia acabat la superstició
a l’escola», pensava amb un somrís); d’altra, li sabia greu que la
dona perdés mig sou, perquè tenia el marit aturat i moltes criatures que
alimentar.
Aogán Ó Bruadair aconseguí que el
supervisor escolar adjudiqués a Maoela Fontes un horari complet, en canvi de
donar altres matèries del currículum. La cosa no fou fàcil; Aogán descobrí que
la dona portuguesa no tenia cap grau universitari. Només tenia un títol de
formació professional i els cursos de teologia organitzats per la seu de Saint Finbarre’s. Finalment, completà
l’horari de la dona amb unes classes d’informàtica —en mala hora, perquè els
alumnes del Junior Cycle quasi
destrossen el hardware de les aules. El director havia d’amonestar-la sovint.
«Ets una calamitat; hauries de controlar millor els alumnes o acabaràs per no
tenir-ne cap», la reprenia. Això no obstant, Manoela acotava el cap i semblava
estimar de debò el director de l’escola secundària. Aogán Ó Bruadair no acabava
de comprendre que ell, ateu convençut i anticlerical de pedra picada, pogués despertar
en ella, seguidora beatífica de la Neocatechumenal
Way, tals sentiments de docilitat i devoció. «Déu escriu recte amb renglons
torts; s’ha enamorat de tu», proclamava un col·lega burleta d’Aogán.
Arribà el final de curs i
esclatà la crisi econòmica irlandesa. Dublín ordenà retallades paoroses al
sector educatiu. Aogán hagué d’advertir a la professora de religió que ja no
podria garantir-li un horari complet per al curs següent. «T’ho dic amb temps
perquè pugues demanar el trasllat a Youghal, Cork o altra ciutat pròxima»,
informà a la dona. Estranyament, la professora Fontes tornà a Fermoy l’u de
setembre amb un somrís d’orella a orella, malgrat tenir un horari reduït. El
director sospitava alguna cosa. Les seues sospites es veieren confirmades a
finals de febrer, en rebre una trucada de l’Oficina Provincial d’Educació.
—Treballa al seu centre la
professora de religió Manoela Fontes?
—Sí! —contestà Aogán.
—Quantes hores de docència té
assignades?
—Nou.
—Quina cara! Només treballa nou
hores, però està cobrant el salari complet des de primers de setembre. Haurà de
tornar les quantitats indegudament percebudes —féu a l’altra banda del fil telefònic
la funcionària de l’Oficina Provincial.
—Això no és assumpte meu —s’alçà
de muscles Aogán, abans de penjar el telèfon.
A final de curs, Manoela
perseguia el director. «Conec casos de professors de religió que han aconseguit
la jornada completa. Parla amb el supervisor. Confie plenament en tu», pregava
en anglès (Manoela era incapaç de dir cap paraula en gaèlic). El senyor Ó
Bruadair se la va llevar de damunt: «Ja he parlat amb ell i no hi ha res a fer.
Apanya-te-les tu.» Manoela acudí a l’Oficina Provincial i va rebre una bona
reprimenda del supervisor: «Pel que es veu, has estat cobrant per hores no treballades,
tens classes amb només dos o tres alumnes i manques de capacitació per a donar
altres matèries. Amb aquests precedents, ¿tens la cara de demanar-me jornada
completa? ¡Amach as mo radharc!» (Açò
darrer, Manoela ho va entendre, bé que era una expressió gaèlica.) De sobte, la
dona sentí un odi irreprimible envers Aogán.
.JPG)
Pensant-se que li havien delmat
la nòmina per culpa del director, la portuguesa començà a enviar-li notes anònimes:
«Jo pensava que érem amics fins que m’has apunyalat per darrere. Vaig confiar
en tu, però al final tot se sap i m’he assabentat per un tercer que m’has
traït. Ara sé quina classe de persona ets.» Un dels anònims caigué en mans dels
col·legues d’Ó Bruadair, que havia de patir tota classe de brometes: «A quina
amant desdenyada li l’has clavada per darrere, Aogán?» El pobre home, sospitant
de Manoela, sentia la temptació de trucar al bisbat de Cork, per a posar
l’autoritat eclesiàstica al corrent de l’estropell que estava patint
l’assignatura de religió a l’escola de Fermoy, però la compassió li ho impedia.
Durant les vacances d'estiu, els anònims de Manoela no cessaven i la paciència del
director s’anava exhaurint. Finalment, arribà a Irlanda el papa de Roma, per a
presidir unes jornades mundials de la joventut. Manoela acudí enfervorida a
Dublín. A St Stephens Green s’havien
instal·lat centenars de confessionaris amb motiu del dia del perdó. Un
confessor amonestà la dona amb severitat: «I quants alumnes dius que tens? ¿Només
setanta, en una escola de cinc-cents? Oblida’t de les notetes anònimes al director de la teua escola. Les
ofenses més grans són les infligides directament a Déu. Estàs malbaratant la
seua vinya! On m’has dit que treballes? ¿A l’escola secundària de Fermoy, al
comtat de Cork?»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada