Els intersticis de la Mare Terra, les profunditats tel·lúriques, hipnotitzen molta gent. També hi ha —és clar— qui no suporta endinsar-se en una mina, un passadís o un avenc. (Em referisc a les persones que pateixen alguna forma de claustrofòbia.) Jo he experimentat sovint l’experiència de baixar al subsòl. Per l’estiu de 2005, vaig passejar per les coves eslovenes de Postojna. En 2011, durant un viatge per la República Txeca, vaig entrar en l’antiga mina de plata de la ciutat de Kutná Hora, capital de districte a la regió de Bohèmia. El passat mes de març, durant un periple per terres de Conca, em vaig despenjar a l’interior d’una mina romana de lapis specularis, situada al terme d’Osa de la Vega. Ara bé, res no és comparable a la sorpresa que em va provocar, en 2008, entrar a l’interior de la gran cisterna d’Istanbul, la Yerebatan Sarayı (el ‘Palau Submergit’), un enorme aljub construït l’any 532 al subsòl de l’antiga Constantinoble. Em van colpir les 336 columnes romanes d'estil corinti, procedents de temples pagans d'Anatòlia, que sostenien les voltes. La cisterna ocupa una superfície de 10.000 m²; té 8 metres d'alçada i una capacitat de 30 milions de litres d’aigua. El visitant recorre el recinte corprès per la il·luminació fantasmagòrica i els ecos de les músiques clàssiques. Doncs bé, el passat 27 d’abril, vaig rememorar la Yerebatan Sarayı, vaig experimentar novament la sensació d’estar en un temple misteriós. Aqueix dissabte, vaig descendir a l’aljub de Montsant, un recinte colossal ocult al subsòl de l'antic monestir xativí. Els seus murs i els seus arcs, gòtics i classicistes, tenen més de 10 metres d’alçada. És difícil aïllar-se en aquestes sales hipòstiles soterrades; la multitud de visitants, les veus i els llamps dels flaixos trenquen la quietud de l’espai penombrós. De tota manera, qui aconsegueix abstraure’s de tot allò que l’envolta camina per un reialme d’ombres. En fi, el darrer dissabte d’abril, jo recorria absort l’aljub de Montsant. De sobte, s’apagaren els llums elèctrics i es féu el silenci. Tot seguit, s’escoltaren les notes d’una música antiga. Es percebia la tènue resplendor d’unes llànties. Les ombres dels altres visitants reverberaven. Efectivament, visitava el reialme de les ombres. La meua màquina fotogràfica en va alçar acta.
3 comentaris:
Una crònica plena de llum a pesar de les ombres! Enhorabona. Em passaré algun dia per les produnditats del Montsant. A més, quan vaja a Estambul (a poder ser este estiu), intentaré anar al lloc que vosté menciona.
Constantinoble, Estambul,... Des que em vaig enterar que la paraula "Istambul" amaga la paraula "polis", em va començar a agradar més eixe nom.
Gràcies, Tadeus. M'alegre que li haja agradat la crònica.
Una ciutat magnífica, Istanbul (εις τήν Πόλι[ν], "a la ciutat").
L'entrada a la gran cisterna es troba a escassos metres de Santa Sofia.
No només això: per als grecs, la ciutat de Constantinoble és la ciutat per excelència, "To Polís", la ciutat en majúscules, The City. Si a això afegim la saudade dels grecs que van ser expulsats de la ciutat durant el segle XX, s'entén encara més l'enorme càrrega emocional que per al món grec té la seua ciutat, Constantinópolis. El centre d'un món que existeix més en la memòria que en els mapes.
Publica un comentari a l'entrada