He dit en altres ocasions que la gent professa un optimisme excessiu sobre els efectes quasi miraculosos de l'educació. Michelle Obama s'adherí a l'optimisme durant el seu últim discurs com a primera dama. Dirigint-se a un grup d'estudiants va dir açò: «Busqueu la millor educació possible per tal de poder pensar críticament i expressar-vos amb claredat. Així podreu esdevenir la força més positiva que empente les vostres comunitats.» Evidentment, l'educació és un factor de progrés individual i col·lectiu. Una de les realitzacions més importants de l'estat del benestar fou, sens cap dubte, l’accés universal a l’educació. Però la generalització dels estudis tingué un efecte inesperat: el batxillerat deixà d'actuar com a barrera de classe. Abans, els títols acadèmics havien estat molt valorats. Quan sols la classe mitjana cursava estudis superiors, els seus títols eren molt apreciats, perquè proporcionaven mobilitat ascendent. Quan la universitat es massificà i s’obrí a totes les classes, els títols deixaren de ser selectius; la devaluació del sistema educatiu a causa de la seua democratització universal, amortitzà la seua utilitat com a mèrit.
Avui, nombrosos joves han de treballar en feines alienes a la seua titulació i per retribucions que no es corresponen amb el nivell de formació assolit. Nombrosos universitaris que han hagut d'emigrar a l'estranger treballen en minijobs o al sector de l'hostaleria. Bona part de la generació més ben preparada del país es troba en uns situació d'absoluta precarietat. D'altra banda, solem ficar al mateix sac instrucció i educació. S'ha d'advertir, però, que els alumnes d'ensenyaments obligatoris reben sobretot instrucció —prou deficient, segons alguns informes internacionals. En realitat, l'educació dels xiquets i les xiquetes sol estar a càrrec de les seues famílies. Per això, bé que l'ensenyament obligatori s'universalitzés fa temps, els gustos, els costums i els estils de vida de les classes populars no connecten amb els de les elits. A ningú no pot estranyar, doncs, que la batalla cultural haja esdevingut un element central de la lluita política. A nivell global —bé que les Espanyes siguen de moment l'excepció a la regla—, la dreta populista va guanyant la batalla cultural. Menysprear els gustos culturals populars s'ha tornat en contra de l'esquerra.
Des de les files progressistes es considera que l'educació podria capgirar aquesta situació. Jo no ho tinc tan clar. La casa i el carrer són competidors molt poderosos de l’escola a l’hora d'educar i socialitzar els infants i els adolescents. Si les virtuts taumatúrgiques de l’escola foren reals, el fem emès per certs programes de televisió tindria percentatges d'audiència ínfims, els índexs de lectura estarien pels núvols, la intolerància, la xenofòbia i el masclisme haurien desaparegut després d’anys d’escolarització universal. És possible que una major qualitat educativa millorés la instrucció dels ciutadans, llur capacitat productiva, però la cultura és assumpte distint. Països amb sistemes educatius més solvents que el nostre van caient en mans de la dreta populista, que ha convertit la guerra cultural en una lluita de classes invertida. «Els polítics i els intel·lectuals d'esquerres es rifen del patriotisme del ciutadà comú, i titllen de provincianes les preocupacions sobre la immigració», proclamà Theresa May, primera ministra britànica, en el congrés del seu partit. Jeremy Corbyn, líder dels laboristes, ja diu que el seu partit vol una immigració controlada.
I és que la gent de filiació xoni també vota. Burlar-se de les seues inclinacions (culte al cos i als diners fàcils, menyspreu a l'intel·lectualisme, esperit de barriada, ús d'un argot barroer i procaç, espanyolisme militant, prepotència i orgull individual desmesurats) no condueix enlloc. La dreta reaccionària s'encarrega de presentar l'esquerra —sobretot la més radical— com antiespanyola, destructora de les llibertats individuals i partidària de donar drets a moros i gais, partidària de la immersió lingüística en valencià i de tot allò que certes capes populars rebutgen totalment. Durant la campanya presidencial, Trump amenaçà de prendre mesures contra els immigrants i les empreses deslocalitzades. Això li donà el triomf en estats on la crisi industrial havia provocat unes xifres d'atur esgarrifoses. No, no crec que l'educació puga eliminar fàcilment la barrera cultural que separa les classes socials. Sort que diverses circumstàncies —com ara que el PP aglutine el conservadorisme reaacionari i el centredreta liberal— han evitat a casa nostra que el malestar social caiga en mans del feixisme. Ara bé, el futur immediat de l'esquerra es presenta ben negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada