Sant Vicent de la Roda

Diumenge fou la festivitat de Sant Vicent d'Osca, també conegut com Sant Vicent Màrtir o Sant Vicent de Saragossa, mort a València vers l'any 304. En realitat, el seu veritable nom era Gai Galeri Eutiqui. Fou capturat i torturat durant el regnat de Dioclecià. Se'l sol representar amb roba de diaca, acompanyat d'un corb o sostenint una roda de molí, raó per la qual és conegut també com Sant Vicent de la Roda. Segons la tradició, el sant, que era diaca, s'encarregà de la predicació del cristianisme a causa d'un impediment de parla que afectava el bisbe Valeri de Saragossa —l'home era, possiblement, botijós. En aquella època, es desfermà una persecució contra els cristians, decretada pels emperadors Dioclecià i Maximià. Sembla que Dacià, un prefecte arribat de Roma, executà les ordes imperials amb rigor. Valeri i el seu diaca foren detinguts per orde del prefecte i traslladats a València. Hi ha dues teories sobre aquest trasllat. Segons uns, el prefecte volgué evitar disturbis a Saragossa, on hi havia una nombrosa comunitat de cristians.

Segons altres, Gai Galeri tenia familiars a la colònia del Túria que el podien convèncer d'abjurar de la seua fe. En qualsevol cas, els dos detinguts foren jutjats a València. El bisbe fou desterrat, però el diaca patí martiri. Morí en data imprecisa —segons la tradició, el 22 de gener de 304. Es creu que havia patit abans diversos turments: el fuet, la graella —potser una confusió amb el turment a Sant Llorens, també oriünd d'Osca—, la creu en aspa, el poltre i els ganxos de ferro. El cos fou llançat a un femer, però els corbs impediren que les feres el devoraren. Llavors, els botxins nugaren el cadàver a una roda de molí i el llançaren al Túria. Retornat el cos a la ribera, fou soterrat pels cristians als afores de la ciutat. Va rebre el nom de vincentius, el vencedor, perquè havia estat capaç de ressitir els turments sense renegar de la fe. Al lloc on suposadament havia estat martiritzat el sant diaca, fora dels murs de València, es construí, poc després de la seua mort, la basílica de Sant Vicent de la Roqueta, en què veneraven les seues despulles.

El santuari, que es trobava junt a la Via Augusta —el traçat de la qual segueix l'actual carrer Sant Vicent—, encara mantenia el culte durant l'època islàmica. En desaparèixer la comunitat mossàrab, les restes foren traslladades. De nou tenim dues teories. Una relació coetània explica que l’any 855 dos monjos de Conques (Llenguadoc), Hildebert i Eudald, emprengueren el camí cap a València per a rescatar el cos del màrtir i portar-lo al seu monestir. Una malaltia obligà Hildebert a abandonar l’empresa, que dugué a terme Eudald, amb la complicitat de Zacaries, un jueu. Eudald partí amb el cos del sant. Fou deturat a Saragossa. El bisbe li prengué la relíquia i la diposità en l’església de Santa Maria. El 863, el comte de Cerdanya i dos monjos occitans, amb autorització del valí de Còrdova, rescataren el cos del sant i el dugueren a Castres a través de Balaguer, Berga, Alp i Llívia, llocs on fou exposat i obrà nombrosos miracles.

Segons altra tradició, les despulles anaren a parar al cap Sant Vicent, a Portugal, on s'alçà un santuari que albergava la tomba del màrtir. (En 1173, el rei Alfons I de Portugal exhumà el cos i el traslladà a Lisboa, al monestir de São Vicente de Fora, d'on passà a la catedral.) En el segle XIII, el nostre rei Jaume I ordenà alçar al lloc del martiri de Sant Vicent un conjunt d'església, monestir cistercenc i hospital que continuà dient-se Santuari de Sant Vicent de la Roqueta. Des del XVIII, aquest conjunt experimentaria grans transformacions. Durant les guerres carlines, fou destruït en part. D'altra banda, les muralles de la ciutat tingueren una Porta de Sant Vicent avui desapareguda, que s'obria on ara està l'actual plaça de Sant Agustí. I es crearia la parròquia de Sant Vicent Màrtir, situada a la plaça d'Espanya, a l'inici del carrer de l'Ermita, dit així perquè havia existit en aquest lloc una antiga ermita gòtica, construïda després de l'entrada de Jaume I a la ciutat. El temple tenia arcs diafragmàtics com els de les esglésies xativines de Sant Pere i Sant Feliu.

Aquella ermita recordava el femer on havia estat llançat el cos del sant. En 1738, fou substituïda per una església d'estil barroc que patí múltiples danys durant la guerra del Francès i la Guerra Civil. En 1951, el temple fou reconstruït. En 1958, però, malgrat haver esdevingut parròquia, fou enderrocat. Els titulars, els pares claretians —que també tenien casa a Xàtiva—, volgueren construir al solar un modern edifici d'habitatges. L'enderroc indignà alguns sectors de la ciutat, però prevalgué l'especulació. Avui, la parròquia, que encara continua regentada pels claretians, està situada als baixos de l'edifici. Malgrat la història de destruccions, encara queden petjades del sant a València. Dels dos braços incorruptes que se'n conserven, un està al cap i casal. Hi arribà el 16 d'octubre de 1970, procedent de la catedral de Bari. Segons estudis forenses, pertany a un home jove, presenta cremats a la pell i data del segle IV.

La relíquia està exposada a la girola de la seu valenciana, en la capella renaixentista de la Resurrecció. Aquesta capellla està tancada per un magnífic pòrtic d'alabastre de tres arcs en què hi ha un bell baix relleu encarregat per Alexandre VI vers 1510, per a honrar la memòria de Calixt III. Segons la tradició, durant el segle XII, un bisbe valencià havia volgut portar el braç a Terra Santa, però morí a Bari i allí quedà la relíquia fins a 1970. L'altre braç de Sant Vicent està a la seu de Braga (Portugal). Vicent fou un dels màrtirs més venerats a l'Europa cristiana. La narració més antiga del seu martiri és el poema escrit per Aureli Climent Prudenci en el seu Peristephanon, on descriu el judici en què Vicent parla per ell i per Valeri. El culte vicentí, que havia començat a València, Osca i Saragossa, es tralladà més enllà dels Pirineus. Fou venerat a Béziers i Narbona. L'abadia de Sant Benet de Castres tingué relíquies del sant, portades el 863 des de Saragossa, com ja s'ha dit abans, cosa que convertí el monestir en fita del Camí de Sant Jaume.

Vicent és patró de València, Lisboa i Vicenza, i de l'Orde dels Diacans de la Diòcesi de Bèrgam (Itàlia). A València, és patró del gremi de sastres i modistes. La diada vicentina era celebrada en diferents indrets amb fires i aplecs, sobretot a València, on era típic el porrat, o venda de confits i fruita seca. El sant també és patró de San Vicente Tancuayalab (Mèxic), Ardanaz de Egüés, Sigüenza, Corbera, Lucena del Puerto, Guadassuar, Laujar de Andarax, Molina de Segura, San Vicente del Monte, San Vicente de la Barquera, San Vicente de Alcántara, Zalamea la Real i Los Realejos. En aquesta localitat de Tenerife, el 22 de gener és festiu des de 1609, després de cessar una epidèmia de pesta. Tots els anys se celebra una de les processons més antigues de Canàries en honor a Sant Vicent, que també és patró dels vinaters i vinagrers. La premsa valenciana del passat dia 22 es feia ressò de la proposta municipal de traslladar tots els anys la festa de Sant Vicent de la Roda al diumenge més pròxim. Ja s'han alçat les primeres protestes.