dilluns, 2 de novembre del 2020

Tots Sants i el dia de difunts

Per primera vegada des de fa molts anys, celebrem la festa de Tots Sants i el dia de difunts en unes circumstàncies ben tètriques. La pandèmia de Covid-19 ha llevat la vida a unes 36.000 persones en tot l'Estat —que se sàpia; podrien ser més. Al País Valencià, ja són quasi 2.000 els morts "oficials" per coronavirus. Durant els moments àlgids de la crisi, moltes de les víctimes van morir soles, sense la proximitat dels familiars més íntims. No es podien fer ni funerals. I sembla que la situació podria repetir-se. De fet, les autoritats municipals aconsellaren no visitar els cementiris, per a evitar aglomeracions. Tots Sants i el dia de difunts són l'ocasió per a repetir rituals tradicionals, com ara encendre fogueres, menjar castanyes i panellets... Es considera popularment que la festa marca l'inici de l’hivern. Per tant, cal traure dels armaris la roba d'abric i vestir de llarg els més menuts. També són tradicionals, fins i tot a casa nostra, representacions teatrals típiques, com el Don Juan Tenorio de Zorrilla. ¿Hivern? Ahir diumenge, els termòmetres de Xàtiva arribaren a marcar vint-i-vuit graus. I estaven vedades reunions de més de sis persones.

En realitat, des del mes de març, tots els jorns són dia de difunts. Periòdics, ràdios i televisions dediquen bona part de les planes i la programació a parlar del coronavirus i a fer recompte diari d'infectats i morts. Als mitjans audiovisuals, els tertulians han cedit el seu lloc als metges, que ens recorden contínuament allò que ja sabem, que tothom ha de morir algun dia. Molta gent no deu escoltar-los; no es queda tancada a casa, no accepta consells assenyats dels galens. ¡Vius i difunts a l'infern, per descreguts! O potser no s'han de consentir abusos del poder. L'infern és el cos. «Des del moment que estem tancats dins del nostre cos, reduïts a la vida purament corporal, i acceptem l'imperi del poder mèdic, o del poder en general, que s'ha apropiat del mèdic, o la nostra pròpia submissió a tots dos, consentim [l'abús]», diu Bernard-Henri Lévy en Aquest virus que ens fa tornar bojos. Estar sol amb u mateix no és sa; som éssers socials. És impossible, per tant, gaudir de cap confinament. I els fets demostren que tothom no combrega amb la docilitat aclaparant davant l'ordre sanitari vigent, ni amb la manera com ha decidit disposar els cossos.

Per altra part, la pretensió de guarir "absolutament" els humans, de la mort i el mal, tampoc no és viable. Només es poden allargar els terminis. Com és lògic, s'ha de reivindicar la millora del sistema de salut i la recerca científica. Hem de servar la vida, nostra i dels altres, però no una vida pelada. I no s'han de fer discriminacions. Diuen que la mort iguala tothom. Això no és cert. Diàriament moren al món 18.000 xiquets i xiquetes menors de cinc anys —en total, 6,6 milions l'any passat, segons Unicef i el Banc Mundial. Més d'un terç d'aquestes morts són per fam. Però no són notícia, ni paralitzen el planeta, perquè solen produir-se en països molt pobres. Segons un estudi d'investigadors alemanys publicat a la revista European Heart Journal, la contaminació del medi ambient causa 800.000 morts anuals a Europa —8,8 milions a tot el planeta. En molts indrets, s'han fet solemnes homenatges d'estat als morts per coronavirus, però ningú no té presents els altres cadàvers. Als països desenvolupats, la mort ha esdevingut telerealitat. A còpia de repetir escenes macabres, hom intenta convèncer els descreguts i les descregudes. ¡Periodisme groc!

Els telediaris de màxima audiència ens traslladen a les Unitats de Cures Intensives, uns escenaris amb quadres esgarrifosos: malalts intubats i en coma induït (boca per avall, nus, amb bolquers), gent amb seqüeles a causa del coronavirus que conta la seua experiència... Per Tots Sants, hem evocat les persones pròximes traspassades mentre vèiem el reality show en què s'han convertit els noticiaris i les tertúlies dels principals canals televisius. S'ha perdut el pudor en allò tocant a la intimitat personal. L'espectacle de la realitat s'imposa aquests dies. S'oblida, però, que moltíssima gent no veurà mai cap telediari. Algunes persones prefereixen la seguretat a la llibertat, però altres no accepten de bon grat aqueixa mena de "contracte vital" consistent a fer renuncia de les llibertats a canvi d'una garantia antivirus que, per altra banda, no és absoluta. La vida no és vida si sols és mera existència. «Queda't a casa», ens diu l'autoritat. Potser no hi ha altre remei. Per a Michel Foucault, «la pesta com a forma real i alhora imaginària del desordre té per correlat mèdic i polític la disciplina.» Caldrà estar-se a casa per a no saturar els hospitals.
 
"Vanitas" d'Aelbert Jansz. Van der Schoor (oli sobre tela, c. 1640-1672. Rijksmuseum)

Luca Dobry —que vaig esmentar en altre text— opina que l'actual emergència global a causa de la covid-19 i la gestió que en fan els governs no són sols una resposta al patogen; en realitat, podrien ser un assaig general de cara a més crisis imparables de nivell planetari que hauran de venir. El repte no seria sols aturar el virus, lluitar contra la mort i a favor de la vida, sinó comprovar com es pot aturar el món durant unes setmanes, verificar quines mesures es poden prendre abans del col·lapse i establir noves ferramentes de poder. En tot cas, la parca continuarà cobrant-se vides. Però els poders —el polític i l'econòmic— i els sanitaris volen que se les cobre a poc a poc, a miquetes. En fi, supose que vindran altres temps millors durant els quals podrem recuperar les tradicions de la visita al cementiri, la castanyada, els panellets... També podrem recordar assossegadament els morts més íntims. (Els altres, els llunyans, ja s'ha dit que estan condemnats a l'oblit.) Hom seguirà celebrant, als països cristianíssims i als altres, el Halloween, Tots Sants, el dia de difunts. I anirem de nou sense traves, algun dia, als teatres, a les sales de concerts...