Nedar a contracorrent

Sí, ja ho sé. El meu punt de vista va contra corrent de l’opinió generalitzada. Però no puc estar-me de dir-ho: jo no voldria que canviés l’estatus de Gibraltar. ¿Per què? ¡Per motius merament sentimentals! Si fem una mica d’història, recordarem que Gibraltar és britànic des de la Guerra de Successió. Per l’agost de 1704, una flota del bàndol austriacista, formada per naus angleses i holandeses, atacà el penyal, ocupat per una guarnició borbònica. Entre els partidaris de l’arxiduc Carles, hi havia un batalló de 350 soldats catalans que desembarcaren en una platja coneguda des d’aleshores com Catalan Bay. Els defensors borbònics capitularen i lliuraren la plaça a les hosts de l’arxiduc. La corporació municipal, el governador militar i la major part de la població gibraltarenya decidiren d’abandonar el lloc, per a no prestar jurament de fidelitat a l’arxiduc. S’emportaren tots els símbols i documents de la vila: penons, arxius, segells, imatges religioses, llibres parroquials amb actes de naixements, defuncions i bodes... Marxaren cap a l’ermita de San Roque, origen de la vila homònima actual, i Algeciras, llavors despoblada i en ruïnes.

El posterior Tractat d’Utrecht, que posà fi a la guerra, establí un acord: Anglaterra reconeixia Felip de Borbó com a rei d’Espanya i aquest, en canvi, cedia Gibraltar i Menorca als anglesos. Al penyal anà establint-se una població d’origen divers (sobretot britànica, andalusa i genovesa, però també maltesa, portuguesa, jueva i magrebina). Els habitants de Gibraltar exerciren el dret a l’autodeterminació en 1967. Van rebutjar per majoria aclaparadora que Regne Unit i Espanya compartiren sobirania al penyal. Aquella consulta tindria repercussions en la constitució espanyola de 1978, que va negar a les comunitats autònomes, de manera expressa, la facultat de convocar referèndums. (Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou.) Gibraltar és, per tant, un territori britànic d’ultramar —una petjada de l’antic imperi— i una ferida oberta, de manera permanent, en l’ànima del nacionalisme espanyol. Generalment, els governs de dretes han optat per les mesures de bloqueig al penyal. Els actuals obstacles a la lliure circulació entre Espanya i Gibraltar tenen l’antecedent de 1969, any en què les autoritats franquistes tancaren la frontera.

Tretze anys de bloqueig fronterer exacerbaren els sentiments antiespanyols dels gibraltarenys. Jo sempre he simpatitzat amb els habitants de la roca. ¿Com havien de preferir la dictadura a la democràcia? Es podrà dir que Gibraltar és un paradís fiscal, punt de destí de nombrosos capitals i empreses que fugen de la hisenda espanyola, gran casino virtual i centre d’operacions de contrabandistes, però tot això s’acabaria si existís voluntat política, per part de les autoritats europees, de combatre el frau. (En tot cas, Gibraltar no és un cas únic; Luxemburg o la City londinenca també són grans forats fiscals.) Però jo no puc imaginar aquest petit racó de la Mediterrània sense bobbies, cabines roges de telèfon, autobusos de dos pisos, soldats del Royal Gibraltar Regiment fent guàrdia davant The Convent, residència del governador sir Adrian James Johns... Bona part dels set milions de turistes que visiten anualment l’indret se sent atreta per la barreja indefinible d’anglès i andalús de Cadis, pels pubs i la presència de la Union Jack en un poble de la Costa del Sol. ¿Quin atractiu tindria visitar la roca si desaparegués tot això?

 

Torne al principi: les coses haurien de quedar, a Gibraltar, com estan. És més: no hauríem de parlar dels actuals incidents. El premier Cameron i el president Rajoy hi han trobat un filó. L’actuació dels dos polítics, que tenen uns índexs de popularitat baixíssims, és de manual: quan els afers interns d’un país rutllen malament, cal inventar una amenaça externa, apel·lar al nacionalisme. Rajoy ha enviat la guàrdia civil a la badia d’Algeciras; Cameron, diversos vaixells de la Royal Navy (el portaavions HMS Illustrious, la fragata HMS Westminster i altres unitats). No arribarà la sang al riu. Tot és una bonica cortina de fum per amagar qüestions de més calat: el descontentament de l’ala més reaccionària dels tories amb les polítiques del primer ministre, el finançament il·legal del PP, la crisi econòmica... ¿Qui pagarà els vidres trencats de tot aquest “numeret”? La població de la roca i del Camp de Gibraltar, els pescadors de La Línea, els milers de treballadors que han de travessar tots els dies la tanca, els centenars de milers de turistes que volen fer-se fotos davant les cabines telefòniques de color roig i al costat d’un bobby, en Main Street.