Corrien els anys 50, temps de dictadura. L'apotecari i ella festejaven. Com la carn és dèbil, ell es deixà argollar per altra que s'havia ficat pel mig, filla d'un metge. La núvia traïda restà amb un pam de nas. La nova amant estava prenyada. Calia casar-se. Les noces s'anaven a celebrar a la Seu. L'enganyada i els seus germans s'hi van presentar per a demanar explicacions al traïdor. El metge, amb bons contactes en el règim franquista, avisà la guàrdia civil. ¡Bonic desori es muntà a la col·legiata! Finalment, se celebrà la boda. La despagada aviat trobà altre nuvi. Es casaren i tingueren una filla. Van decidir de marxar a Veneçuela. La xiqueta es quedà a cura de l'àvia. Els emigrants van obrir una botiga al país hispanoamericà i van prosperar; el negoci rutllava la mar de bé. Tingueren més fills. Tornarien a Xàtiva per a fer-se càrrec de la filla major i marxarien al Carib definitivament. I és que hi hagué molta emigració a Europa durant la dictadura franquista, però es parla ben poc dels emigrants a Amèrica. Nieves també fou emigrant. Travessà l'Atlàntic.
Jo, quan tenia una dispèpsia ("parà" en col·loquial xativí), anava a ca la sinyo Nieves, que tenia gràcia per a llevar-la. Vivia al carrer Bosch. Em mesurava mentre recitava en silenci una oració que s'ha d'aprendre Dijous Sant o Divendres Sant de dotze a una del migdia. El ritual era així: jo subjectava l'extrem d'una cinta contra la boca del meu estómac. Ella prenia la cinta per l'altre extrem. La distància entre un punt i l'altre havia de ser el triple de la mesura del seu avantbraç des del colze fins a la punta del dit mitger. Se senyava i estenia l'avantbraç, pinçant la cinta dues vegades en tandes successives, fins al meu pit, fent-hi cada vegada el senyal de la creu. Que el dit mitger a penes em fregués era símptoma que la parà havia baixat. Sent joveneta, Nieves i el seu marit havien emigrat a Veneçuela. Ell havia trobat una feina molt bona. Era representant en tota Hispanoamèrica d'una marca de pneumàtics. Un dia, pel carrer, un home intentà furtar-li la filleta a Nieves, sense que cap dels clients d'una terrassa pròxima mostrés ànim d'ajudar-la. En arribar a casa, digué al marit: «Vull tornar a València. Preferisc ser pobre a Xàtiva que rica ací.»
A Veneçuela, els robatoris, els homicidis i la violència són antics. Això, la nostàlgia i que molts emigrants no aconseguien en terres veneçolanes la prosperitat somniada van obligar alguns a tornar. Tres germans, Sigfrido i Vicente, bessons —el primer ja traspassat, malauradament—, i Marcos van nàixer a Barquisimeto, capital d'un dels vint-i-tres estats de Veneçuela i la quarta ciutat més poblada del país. Sent encara xiquets, van tornar a Xàtiva amb la seua família. Jo tenia amistat amb els bessons. (Sigfrido regentava a la nostra ciutat una coneguda autoescola.) Els sentí parlar sovint del seu país natal. I encara hi ha més gent lligada a terra caribenya. Mari Carmen, cosina dels tres germans esmentats i muller del meu amic Eduard Francés, fotògraf magnífic, també va nàixer a Veneçuela. D'altra banda, conec veneçolans arribats a casa nostra a conseqüència de la diàspora provocada per una dècada de bloqueigs econòmics al règim bolivarià. En la residència Novaedat de Xàtiva —avui Solimar— hi havia una metge veneçolana. I jo he rebut en alguna ocasió assistència mèdica d'una veneçolana, la doctora Martorelli, metge d'atenció primària.
Tot açò m'ha vingut al cap aquests dies en què Veneçuela és notícia, trista; l'imperialisme ianqui ha tornat a posar la bota en un país d'Amèrica Llatina. Cada vez que el imperialismo se pone a exaltar sus propias virtudes, conviene, sin embargo, revisarse los bolsillos, va dir el periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano. No existeix base jurídica perquè un estat actue com a jutge i policia global. Això és retrocedir a la llei del més fort. En Hispanoamèrica sol imperar aquesta llei. Però tornem als veneçolans que viuen a Xàtiva. Alguns matins, compre el pa en un súper de Baixada de l'Estació. Quan entre, una empleada em fa des del taulell: ¡Buen día, señor Chimo! ¿Cómo le va? Sé el seu nom, Delia, des del primer dia que la vaig veure. «¿D'on ets?», li vaig preguntar. ¡De Vene/s/uela!, contestà. Li vaig dir que coneixia alguns països hispanoamericans (Brasil, Argentina, Cuba), però que no havia viatjat mai al seu. Tiene que ir, pero no ahora. No es un buen momento. En fi, hi ha llaços poc coneguts entre la nostra ciutat i el país de l'Orinoco.
(publicat a Levante-EMV, el 10/01/2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada