dimecres, 16 de juny de 2021

Obscenitats

Sempre que es produeix un fet tràgic, un drama d'aquells que commouen totes les persones de bé, els mitjans de comunicació transformen la trista notícia en un espectacle. Ho fan moguts per la cerca d'audiència i d'ingressos publicitaris, per tant. L'assassinat d'Olívia i Anna, les xiquetes de Tenerife, ha proporcionat munició per a un nou show. Aquesta vegada, però, ha aparegut un ingredient inesperat: la intervenció d'un rector, Fernando Báez Santana, àlies Padre Fernando. A primera vista, el seu aspecte (cabells llargs, boina i vestimenta de color groc) fa pensar en un capellà modern i trencador. ¡No! En realitat és un histrió, un personatge amb moltes ànsies de protagonisme. Ha assegurat que el "presumpte" assassí de les nenes també és una víctima, de la infidelitat: Anna y Olivia estarían vivas si su madre no hubiera roto el matrimonio. La mujer recoge lo que sembró, porque buscarse una nueva pareja y llevarse a las niñas es robar hijos. Si ese matrimonio hubiera sido fiel, si no se hubiera roto, las niñas estarían vivas. Todo por no seguir los caminos antiguos. Antes, los hombres aguantaban a las mujeres aunque se volvieran locas, y las mujeres aguantaban a los maridos aunque fueran borrachos y sucios. Ahora no. De ahí estas consecuencias. Tú me jodes a mí y yo te mato a tus hijos, que es lo que más quieres. Pero es que damos motivos para que esto suceda. Aquestes expressions han provocat una enorme perplexitat. Resultaria que la mare és culpable de la mort de les filles per trencar el vincle matrimonial. Efectivament, les declaracions del rector són obscenes. ¿Però ho són realment per a la jerarquia eclesiàstica? Ho dubte. El bisbe de la diòcesi canària ha condemnat les paraules del seu capellà bocamoll.
 

Tanmateix, podríem sospitar que només s'estan condemnant la seua inoportunitat i l'intent surrealista d'exonerar l'assassí material, el pare de les xiquetes. Al cap i a la fi, Báez, amb aspecte de rector modern, ha recordat una doctrina de l'Església més vella que la pana: les persones humanes venim al món a patir. Revoltar-se contra el patiment és oposar-se als designis de Déu. Aquesta regla serveix per a tota circumstància personal: per a la dona que es rebel·la contra el maltractador, per al malalt desnonat i consumit pel dolor que demana l'eutanàsia, per a la xica violada que vol avortar... ¡Ni divorci, ni eutanàsia, ni avortament! Hem de patir. Ja gaudirem al paradís —si és que existeix, ¡ha! Des del punt de vista eclesiàstic, l'infern —en aquesta o l'altra vida— és sempre el castic a la infracció dels manaments divins. És possible, per tant, que se li n'haja anat l'olla a mossèn Báez; la diplomàcia eclesial ha de ser, ja se sap, molt fina. Però els ultramuntans estaran convençuts que el rector canari no ha dit res de l'altre món. Ha recordat el manual de l'esposa perfecta segons la Falange. Quina ocasió perduda per a mantenir la boca tancada o exercir la compassió cristiana...