Sons d’Euskal Herria (III)

En un post anterior, contava com havia entrat a la Fnac Donostia buscant un disc del cantant d'operetes Luis Mariano. Per una d’aquelles casualitats, actuava en viu, al fòrum, el grup donostiarra Frank. La banda, formada per Sara Comerón, veu solista i guitarra, Christian Rodríguez, baix, Iñigo Bailador, guitarra, i Andoni Etxebeste, bateria, feia una música bonica amb evidents influències de folk rock americà. Sembla que és la banda de moda a l’ambient hipster de Donostia. Els de Frank presentaven el seu disc My Wild Kingdom. Em vaig aturar uns instants. Mentre escoltava les cançons del quartet, em vingué al cap que la veïna vila de Zarautz també és bressol d’una banda indie, Delorean. Els seus membres, Igor Escudero, Guillermo Astrain, Unai Lazcano i Ekhi Lopetegi, van actuar a Xàtiva durant la fira d’agost, ara farà dos o tres anys. Delorean publicà el seu primer disc, Silhouettes, en setembre de 2001. La seua presentació portà els xicots a girar dues vegades per la península. Donaren més de quaranta concerts. En 2004, llançaren el segon disc, que va aparèixer en totes les llistes del millor de l’any. En 2005, Delorean decidí aprofundir el vessant electrònic i ballable de la seua música. Es voltà d’alguns dels millors DJs del moment per a editar un disc, The Metropiltan Death, amb quatre temes nous i llurs corresponents remescles. En 2009, publicà l’EP Ayrton Senna, l’impacte del qual fou enorme, amb ressenyes excel·lents en diversos mitjans que afavoriren llur presentació a Nova York en quatre escenaris diferents. També actuà a París, Estocolm, Londres i Addis Abeba. La banda fou reclamada per a fer remescles d’altres grups indie, com Franz Ferdinand, The XX i John Talabot.

En abril de 2010 es publicà Subiza, àlbum que suposà la consagració definitiva. (Bé que era més conegut al mercat internacional que al local, el grup entrà per primera vegada en les llistes espanyoles dels discs més venuts.) Subiza fou portada de les revistes Mondosonoro, Go Mag, Rockdelux, Plástica... La repercussió global de l’edició mundial es va disparar. En un any, Delorean girà cinc vegades per EEUU. El grup actuà en Europa, Amèrica, Àsia i Oceania. Però la fama té els seus inconvenients. En octubre de 2013, els components de la banda foren víctimes d’un segrest virtual a Mèxic que els mantingué retinguts durant 48 hores. En fi, pensant en aquests xics de Zarautz, em vaig adreçar a la secció de discs de la Fnac. Tractava d’imaginar quina cara posaria el dependent en sentir la meua consulta: «¿Teniu discs de Luis Mariano i Delorean?» El jove va mirar l’ordinador amb rostre inexpressiu. «Acompanye’m», va dir. Vam anar cap a unes prestatgeries. El xic va buscar. Finalment, em va donar dos discs, un del rossinyol d’Irún i altre de Delorean, The Metropiltan Death. «Només ens queden aquests», es va disculpar. Li vaig donar les gràcies i em vaig adreçar a les caixes. En veure la meua adquisició, la caixera, aquesta sí, em va mirar estranyada. «¿Un cantant de l’època de la meua iaia i música electrònica de ball? Aquest home s’ha equivocat», devia pensar la xica. Almenys això semblava indicar la seua mirada entre incrèdula i burlanera. Vaig somriure, vaig pagar i vaig sortir al carrer.