Política de privacitat

—Ring, ring. 

—Bona nit. Pizzeria Google. Diga’m.

—¿Pizzeria què?

—Pizzeria Google, senyor. ¿Quina és la seua comanda?

—Però... ¿Això no és la pizzeria ‘La Mamma’?

—Era, senyor, era. Google ha comprat la pizzeria i ara el servei és més complet.

—Fantàstic. ¿Pren nota de la meua comanda, per favor?

—Naturalment. ¿El senyor desitja allò de sempre?

—¿Allò de sempre? ¿És que em coneix?

—Tenim un identificador de trucades. Veig que ens ha trucat cinquanta-tres vegades demanant mitja pizza de quatre formatges i mitja calabresa amb una cervesa ben freda.

—Vaja, no me n’havia adonat… Bé, doncs vull el mateix.

—Senyor, ¿puc fer-li un suggeriment?

—I tant. ¿Teniu una pizza nova al menú?

—No cal, senyor. El nostre menú és molt complet. Ara bé, m’agradaria suggerir-li una pizza de ricotta i ruca amb una botelleta d’aigua de mineralització baixa.

—¿Ricotta? ¿Ruca? ¿Mineralització baixa? ¿Què dius? No suporte cap de les tres coses.

—Però senyor, són bones per a la seua salut. Tinga en compte que el seu colesterol està pels núvols.

—¿I tu com ho saps?

—Senyor, la nostra empresa compta amb la major base de dades del planeta. He trobat tots els camps on apareixen el seu nom i els seus cognoms. Tinc a la vista la informació del laboratori en què li fan les anàlisis.

—¡Fotre amb la base de dades! No vull pizza de formatge suau, ni amanida, ni cobles. Ja m’estic medicant contra el colesterol. Puc menjar, per tant, allò que em done la gana. ¿Entesos?

—Ho sent, senyor, però sembla que vostè no ha pres últimament la seua medicina.

—¿Ah no? ¿I com collons ho saps? ¿No m’estaràs vigilant les vint-i-quatre hores del dia?

—¡No, no! És que també tenim a la base de dades l’activitat de les farmàcies de la ciutat. Vostè comprà per última vegada el seu medicament contra el colesterol fa tres mesos. I una caixa d’aqueix medicament només conté trenta comprimits.

—¡La mare que...! És cert. ¿I com és que també saps això?

—Per la seua targeta de crèdit, senyor.

—¿Com?

—Sí. Vostè sempre compra les medicines amb la targeta del banc Bang-Bang, que reintegra als usuaris el 5% de les despeses abonades amb ella. Tenim a la base de dades la llista de pagaments efectuats a través de Bang-Bang. Fa tres mesos que no ha comprat res en una farmàcia. En canvi, ha utilitzat la targeta en altres establiments, la qual cosa indica que no l’ha extraviada.

—¿I no puc haver pagat en efectiu, eh, saberut? Vinga, ¿què em dius ara?

—No es probable, senyor. Vostè només paga en efectiu dos-cents euros setmanals a la seua empleada domèstica. Totes les altres despeses les paga sempre amb targeta de crèdit.

—¡Recollons! ¿I com punyetes sabeu que  tinc assistenta i quant guanya?

—Bé. Sembla que li paga la cotització a la Seguretat Social ¿no?

—¡Vés-te’n a la merda!

—Com vostè mane.

—¿Et paguen per vendre pizzes o per esbrinar-ho tot sobre la vida dels clients?

—Ho sent. Totes les seues dades apareixen en la pantalla. Tinc el deure d’ajudar-lo. Crec que vostè hauria de tornar a concertar una cita amb el metge. A l’última, no acudí. Hauria de portar els resultats de l’analítica que es féu el mes passat. El doctor hauria de ajustar-li la medicació.

—Mira bonic, estic fins als ous de tu, dels ordinadors, de les bases de dades, d’Internet, de Google, de Facebook, de Twitter, de la falta de privacitat i d’aquest punyeter país...

—Però senyor... No s’excite. No li convé...

—¡Calla’t d’una vegada, cabró! Demà mateix em vaig ben lluny d’aquest puto país. A les illes Fiji, o a qualsevol altre lloc on no hi haja Internet, ni ordinadors, ni telèfon, ni gent vigilant-me tot el dia...

—Entenc, senyor...

—Usaré la meua targeta de crèdit per última vegada. Compraré un bitllet d’avió i me n’aniré als confins del planeta.

—Perfecte, senyor.

—Oblida’t de la meua comanda. Ja no vull res.

—D’acord, senyor. Ja està cancel·lada. Però si em permet una última cosa...

—¿¡I ara què punyetes vols?

—Només avisar-lo que té el passaport caducat.