Engolint-nos les manipulacions sense dir ni piu

Ja hem explicat altres vegades que circulen per Internet notícies, campanyes i opinions que resulten ser totalment apòcrifes, bé que la seua autoria s’adjudique a tal o tal personatge o entitat. Un dels exemples més coneguts és el de Les deu estratègies de manipulació mediàtica, text atribuït a Noam Chomsky que aquest ha negat haver escrit. És cert que el decàleg arreplega punts de vista perfectament raonables i que podria subscriure el mateix lingüista nord-americà. De fet, coincideixen en bona mesura amb el seu pensament polític. Ara bé, atribuir un discurs falsament, encara que de bona fe, devalua el seu contingut i proporciona armes dialèctiques a qui pensa de manera distinta. Les deu estratègies de manipulació mediàtica solen circular per la xarxa junt amb altre text de dubtosa procedència, Armes silencioses per a guerres amagades. L’origen d’aquest segon document frega la llegenda urbana.

 

En fi, el decàleg falsament atribuït a Chomsky té, a pesar de tot, elements ben aprofitables. Jo en destacaria tres epígrafs: l’estratègia de crear problemes i oferir després les solucions, l’estratègia de les mesures graduals i l’estratègia de diferir l’aplicació de les mesures més doloroses. La primera també es denomina mètode “problema - reacció - solució”. Consisteix a crear un problema, una situació que suscitarà entre el públic la reacció prevista: demanar les mesures que el poder ja té pensat d’aplicar. (Per exemple: crear una crisi econòmica que requerirà, com a mal necessari, el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.) L’altra estratègia, la de les mesures graduals, és complementària de l’anterior. Aconseguir l’acceptació d’una mesura totalment inadmissible exigeix aplicar-la gradualment, a comptagotes, durant un període de temps molt dilatat.

 

Fotografia de Julian Pache

 

La reforma del sistema de pensions, posem per cas, es pensa aplicar a poc a poc, a miquetes, per tal d’evitar la revolta que podria suposar una aplicació immediata i sobtada. En realitat, el govern ja està utilitzant l’última de les tres estratègies enumerades més amunt: la de diferir la solució del problema. Si hom presenta una mesura impopular com a “dolorosa però necessària”, i anuncia la seua aplicació futura, obtindrà momentàniament certa acceptació pública; assumim més fàcilment un sacrifici futur que un immediat. La massa té tendència a esperar ingènuament que les coses milloraran demà, que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Aquesta estratègia permet guanyar temps, acostumar el públic a la idea del canvi inevitable, que serà acceptat amb resignació quan arribe el moment. ¿Quins canvis està preparant ara el govern? Una nova pujada de l’IVA, un major enduriment de la legislació laboral i una baixada de les pensions. Coses que la gent té més o menys amortitzades.