Els perills de viure sol

Un jove mileurista volia comprar-se un pis. Com que no tenia diners, els pares li van donar 150.000 euros procedents dels seus estalvis. Amb aquests diners, el jove es posà a buscar niu. Trobà un de segona mà que es venia, a través d'una immobiliària, per 186.000 euros. Un banc estudià el seu cas i li oferí un préstec hipotecari de 60.000 (36.000 per a completar la quantitat per què havia d’adquirir l’immoble i la resta per tal d’afrontar les despeses de notaria, registre de la propietat i reparació de l’habitatge). Tot fou perfectament legal: el venedor i el comprador acudiren a cal notari. El banc havia taxat la vivenda en 210.000 euros. El seu representant digué, amb un somriure, que això jugava a favor del comprador; com que l’immoble es venia per un preu inferior, no hi havia cap problema a concedir la hipoteca. Es llegí l’escriptura i tothom estigué d’acord amb els diferents aspectes de l’operació. Finalment, el jove adquirí la vivenda i començà, tot seguit, a endreçar-la al seu gust.

Quan ja havia estrenat el flamant allotjament, situat al carrer Tecla de Borja, el nou propietari va rebre, però, una mala notícia: l’empresa xativina en què treballava s’anava a traslladar a Manises; si no volia perdre la feina, el pobre hauria de fer tots els dies 70 quilòmetres d’anada al treball i 70 de tornada al seu domicili xativí. En fi, el xic estava anguniat; cobrava un salari mensual net de 1200 euros, però tots els mesos li anaven a volar 250 en gasolina. (Això sense comptar les despeses de manteniment del seu vehicle, que esdevindria ferralla en poc de temps.) Com que el seu patró solia ser molt impuntual a l’hora de pagar el sou, el jove havia de recórrer sovint a l’ajuda paterna, per a poder pagar els rebuts de la llum, el telèfon i l’aigua, les aportacions a la comunitat de veïns i els terminis de la hipoteca. A pesar de tot, ell es consolava amb la idea que almenys anava tirant, cosa que no podia dir tot el món.

Però el decurs anodí dels dies durà poc; tres anys després d’haver adquirit el seu pis, la criatura va rebre una notificació d’Hisenda reclamant-li 1.800 euros. ¿Per què? L’administració tributària valorava l’immoble en 208.000 euros. Com que el jove havia pagat només l’IVA de 186.000, li reclamaven l’impost sobre la diferència més els interessos de demora. Acudí a una advocada per a demanar consell. «En realitat, ¿quant t’ha costat el pis?», li amollà la lletrada. «186.000 euros», contestà ell amb cara de no entendre res. «¿Segur?», insistí l’advocada. «¡Segur!», reafirmà el jove. «¡Si tu ho dius!», tallà displicent ella, que també sospitava un pagament de 22.000 euros en negre. En sortir de ca l’advocada, el xic féu números: 1.800 euros a Hisenda; 600 dels honoraris de la lletrada; 600 en taxes i costes judicials si perdia el plet... La broma li podia sortir per 3.000 euros. I no acabava ací la cosa; aquella mateixa setmana li havia vingut el rebut de l’IBI i el termini del préstec hipotecari, 700 i 250 euros. Els pares i altres advocats li aconsellaren de liquidar la quantitat requerida per Hisenda i callar. Però ell se sentia víctima d’una injustícia sideral i repetia constantment que no havia pagat res en negre.

Històries com aquesta sovintegen més del que hom creu. És cert que pagar en negre part del valor dels immobles és pràctica habitual. Per això, l’Agència Tributària, que maneja unes taules de preus mínims, vigila les compravendes; en veure que un habitatge ha estat adquirit per un preu inferior al “mínim”, exigeix l’IVA sobre la diferència i els interessos de demora. Sembla oblidar, però, que el valor dels pisos ha baixat molt a causa de la crisi, i que tothom és innocent mentre no es demostre el contrari. Atesos el mitjans informàtics tan potents de què disposa, que permeten creuar les dades bancàries de venedors i compradors, ¿per què actua el fisc d’aquesta manera? Perquè les administracions públiques —local, autonòmica i estatal— no tenen ni un euro. Hisenda podria trobar-lo fàcilment a l’enorme bossa de frau, a l’economia submergida, als paradisos fiscals, però prefereix sagnar les classes mitjanes. En comptes de comprovar la veracitat de les dades que aporta la gent, prefereix atabalar-la a imposts indirectes. L’ajuntament de Xàtiva també ha pujat les taxes i els arbitris municipals. En fi, el jove mileurista ja ha començat a veure com se les gasten el ministre, l’alcalde e tanti altri. ¿Tan difícil és comprovar els mitjans de pagament utilitzats en una compravenda i el preu de mercat d’un immoble?

 

(publicat a Levante-EMV, el 13/07/2013)